El miralce de l'últim dia

 Tots els anys, l'últim dia de classe, es produeix un miracle meravellós al cole: els alumnes de quart
d'ESO espargiu un sentiment d'agraiment i de felicitat entre tots nosaltres que ens fa reventar el pit.  L'ultim dia vostre al cole, misteriosament, tots els moments de dificultat i de fatiga, els moments de contrarietat i desànim, ja no estan. I aquesta sensació de gratitut la tenim per igual vosaltres els alumnes, segur que sí, i nosaltres els professors.

Perquè hi han hagut moments difícils, tot i més en este temps de pandèmia. Estudiar, preparar les classes, fer els treballs, encertar en les explicacions, examens, mantindre l'ànim en el moments de feblesa, alguna incomprensió o malentés per part d'altres companys... Suponc que per la vostra part també haureu sentit alguna cosa pareguda. En el meu cas els meus 60 anys ja m'ho fan notar  més. I és que no heu sigut un curs fàcil: no heu acceptat respostes trivials, heu demanat raons profundes de tot allò que vos afectava, heu exigit autenticitat en el que se vos oferia. I també entre vosaltres han existit desajustos que no han afavorit l'absència de conflictes: les habilitats socials no són una destreça innata i per a madurar-la hi ha que aplicar-se de valent.

Però hui tot això ja no està! Aquells displaers s'allunyen més i més en l'horitzó de la memòria, el miracle s'ha produït. En la festa de final de curs ha sigut una glòria vore-vos a tots units per igual amb ganes d'expresar-vos, amb ganes de donar el millor de vosaltres, i sobre tot amb ganes de demostrar que, al capdavall, teniu tot allò que necessita una persona per a ser gran, per a seguir creixent i per a mirar el futur a la cara amb orgull. Els divuit junts aconseguiu que les vostres diferències i carències es diluisquen i que les vostres virtuts i qualitats es multipliquen. L'últim dia deixa gravat a foc en la vostra ànima un sentiment de gratitut i satisfacció que acaba contagiant-se a la gent que vos hem estat acompanyant durant el voste trànsit de xiquet a home, de xiqueta a dona, i que a mí particularment em queda com una veu interior que diu: "Sí, ha valgut la pena, mira'ls, són la gràcia del món".

Al cole estarà en pocs dies la vostra orla penjada a la paret del corredor de direcció. I, a l'igual que les altres, silenciosament em saludarà quan passe pel seu costat, i les divuit caretes vostres em diran: "Bon dia, Joan, i no desfallesques, que ja voràs altra volta com haurà valgut la pena."

Enhorabona a tots. Vos vull.

Joan.

Sospirs de la Memòria. L'Hort de Brines.

L'Hort de Brines estava al final del carrer Sant Vicent d'Oliva, a l'altra part de l'ermiteta i donant al camí vell de Gandia. Allí ma mare em contava que Paco "era un xiquillo negret", amb un parar més de sa mare, Maria la Bañona. El seu germà major Pepito en canvi era més com son pare don José. 

A aquella finca s'entrava per allí a través d'una gran porta de ferro. Tenia també una paret que donava al Carrer Cantereria que estava atapeïda de rosers i gesmilers, i moltes vegades quan les senyoretes de la família anaven allí tenien molt de gust de fer-se uns rams de flors preciosos, em dia ma mare. Els meus uelos tenien vaques, portaven la millor llet d'Oliva a moltes cases, i per això tenien amb ells una certa relació de confiança que va fer possible que, quan la primera penicilina va arribar al poble per a tractar un dels tios del poeta, li la facilitaren també a mon tio Salvador que, malauradament, no va poder sobreviure a les ferides de metralla de la guerra. Muigué als 35 anys. Un servidor no ha arribat a conéixer-los, però sí que recorde jugar amb els meus cosins i altres xicons en aquell hort on s'alçava, en mig dels tarongers ben treballats, un kiosk preciós de trencadís i ferro forjat que després vaig saber que era d'estil modernista. Tot indicava que aquelles terres, al costat del Camí Vell de Gandia, eren d'una família rica i culta. Hui són un trist solar on aparquen els cotxes que no caben als carrers estrets d'eixa part del poble...

Hauré de llegir a Paco Brines, Premio Cervantes 2020; segur que entre les seues línies trobaré un poquet d'aquells temps que queden tan lluny ja.

23 Poemas de Brines

Per molts anys, estimada Irene

Quan vam festejar el teu vint-i-dos natalici encara no era el teu vint-i-dos natalici. Era un dissabte humit i plujós del cap de setmana anterior i aprofitàvem que estàvem els quatre junts per a conmemorar-te, amb una senzillesa quasi espartana de tan breu com sol ser habitual a ca nostra aquests tipus de celebracions. I és que el dilluns següent te'n tornaves a la teua carrera.

En esta ocasió el teu aniversari té un significat especial per a mi. Tu ja portes un bon tall d'anys en este món: 22 és un número respectable que, és llei de vida, t'haurà obert els ulls a tot allò que romania darrere les cortines de la infantesa i adol·lescència. Ja ets adulta, estimada filla. Parlem una miqueta.

Tots els fills, quan sou menuts, teniu una màgia misteriosa sobre els pares capaç de transformar qualsevol cor de pedra en un dolç d'arnadí. En els meus seixanta anys, quan alguna preocupació del treball, algunes discussions en casa, alguns desencontres amb ta mare... m'han fet caure al pou del desànim, han sigut inútil els esforços per amagar-t'ho. Has sabut vore més enllà de les apariències, i al remat el teu tendre candor d'apariència fràgil venia al meu rescat i aconseguia el miracle de derretir la cuirassa que m'aïllava, i tornar-me de nou a la superfície plé d'energia i de noves ressolucions. Tu et senties poderosa amb aquest màgic do, i sempre has sigut generosa a l'hora de fer-ne ús.

Desafortunadament este poder infantil acaba diluint-se, i els teus 22 anys ho han acabat de constatar. Com quan has vist que ton pare no ha tingut el coratge de deixar-se curar per tu o pel teu germà quan l'heu vist ferit i sofrint; o quan ha sigut un covart i ha preferit seguir en la pena perquè ja s'ha cansat de dissimular més enllà del necessari i, ara que ja sou majors els dos, no li ha importat esguitxar-vos amb la seua fel. Ja s'ha acabat la màgia. I, el que em dol més que res, tu també ho has evidenciat amb llàgrimes als ulls.

Però tot i això estic content. Perquè el que em recomforta ara és saber que l'impuls que vos hem donat la vostra mare i jo és sòlid, útil per a seguir creixent, que vos farà autònoms i capaços d'encarar tot allò que us propongau en el futur que ara comença... i que acabarà també revertint sobre mí, perquè sou els dos amables, bones persones i destjosos de deixar les coses allà on estigau millor de com vos les heu trobat. I això també és màgia: sóc una persona molt afortunada. 

Per molts anys, estimada Irene, i no deixes mai de buscar a ton pare quan el necessites, o quan és ell el que et necessita, encara que siga un tonto que es crega que pot fer-ho tot a soles.

Felicidades: hui fas 22 anys.

La monarquia com a indicador de maduresa democràtica.

En contra del que en un primer moment pot parèixer, un sistema democràtic on la monarquia detenta la prefectura de l'estat denota un alt grau de maduresa cívica en els seus ciutadans, i que personalment pense que es fa més explícit que els dels règims republicans. Ho intentaré justificar amb 6 arguments.

1. Ser rei no és cap xollo.

El caràcter hereditari de la corona no és cap bicoca. No resol la vida a cap persona pel fet de nàixer en cuna reial. L'hereu de la corona ha d'assolir de ben jove uns alts compromisos i responsabilitats que li exigiran un comportament modèlic full time: com a cap d'estat és símbol de tots els ciutadans del país que regna (i regnar no és el mateix que governar, ja ho sabem): un rei (una Princesa d'Astúries) ha de ser mereixedor de tal representativitat; ha de mantindre les formes pròpies del seu càrrec, sabent-se seguit i observat 24/365. Si no es veu capaç de desenvoldre's en aquest contexte aleshores haurà d'abdicar i decidir sobre la seua vida com molts altres ciutadans: vegau el cas de Harry i Megan.

Pel que fa a les amistats també ho tenen escabrós. Perquè han d'anar amb mol de compte amb qui s'ajunten, ja que una mala acció d'algun membre del seu cercle d'amistats reverberarà inevitablement sobre ells i servirà de carnassa per als que es valen de la calúmnia per denostar la corona.

2. El rei té mes obligacions ètiques que un president de la república.

Si bé les característiques amb un president de la república pareixen semblants, pense que hi ha que afegir una variable interessant. Una república pot tindre un mal president, però això no farà perillar el règim republicà del país: el cap d'estat simplement serà substituït en quan siga possible i tot retornarà a la rutina habitual. A més a més, els expresidents gaudiran de la seua renumeració vitalícia per haver detentat tan alta magistratura, per molt coents que hagen sigut.

A més a més un president sap que té una durada limitada, i pot tindre la impressió al final del seu mandat de que el país no li ha reconegut la seva acció com es mereix, per tant pot arribar a pensar que no necessita ser tan impecable amb tot el que faça: sempre podrà dir que "altres presidents no ho han fet millor". Ja ho hem vist amb Trump.

En canvi un mal rei pot comportar l'enderrocament de la institució monàrquica, i eliminar una rica tradició històrica que amb més o menys imperfeccions (com totes les monarquies del nostre voltant) ha anat superant èpoques i adaptant-se a les exigències de les democràcies contemporànies. Seria un fet traumàtic sense retorn possible que un escàndol tombara un rei, perquè amb ell cauria també la corona. Ha d'estar sempre alerta...

3. El rei ha de mantindre una neutralitat escrupulosa en l'acció política.

Un president de la república està sota el paraigües d'unes sigles polítiques. En algun moment donat ha tingut que fer campanya; segurament la seua carrera política haurà començat des de la base, bregant-se en l'arena d'unes eleccions per tombar altres opcions, altres contrincants. Són accions completament legítimes, però que poden deixar en les hemeroteques declaracions i altres registres que algú pot considerar ofensives i que posteriorment poden tornar a la llum per retreure a la màxima autoritat de l'estat alguna cosa que l'avergonyisca. En una república, el cap de l'Estat i àrbitre de poders, és un "polític" d'un "partit polític" i per tant de part. Aleshores, pot ocòrrer que quan arribe una cerimònia on es necessite acompanyar a gent que ho ha passat mal, o reconèixer esforços i sacrificis, o posar-se al costat dels que demanen que la seua vida siga millor, la seua presència no siga acceptada per una part de l'electorat.

Per contra, un rei no s'haurà enfrontat mai a cap idea política, ni s'haurà recolzat en cap aspiració partidista. No li ha fet falta. Sols ha de saber estar representant-nos a tots, i advertir quan l'ordenament constitucional que ens hem donat els espanyols està éssent conculcat fent perillar la convivència, perquè el rei tampoc és cap florero, i té molt clares quines són les seues competències i atribucions. S'ha preparat, entre altres coses, per a fer-se mereixiedor de la representativitat de tots nosaltres.

4. El rei no es posarà per damunt de ningú, però ha de ser el primer referent.

Els polítics, començant pel President del Govern, no són els meus representants. No els he escollit per a què em representen, sinò per a què gestionen els recursos del país de la manera més equitativa i òptima possible. Són els meus treballadors. Jo en canvi em senc més representat pel rei.

Els polítics es saben obligats a tindre un comportament ètic, però tots sabem que hi han de millors i pitjors, i ho acceptem. Cadascun  té el seu estil, i moltes vegades no estaran a l'altura de la seua responsabilitat, d'acord.

Però saben que, quan estiguen davant del rei, estaran observats per una persona irreprotxable que representa a gent bona, gent senzilla i honrada, a tots nosaltres, i que els exigeix (als governants) que mantinguen la decència i la dignitat en la seua acció política. En la meua opinió, esta funció de mirada ètica és una de les raons per la que molta gent antimonàrquica no vol al rei: no admenten que hi haja una figura que exemplaritze en la seua persona el màxim valor de la decència i la dignitat. 

5. El rei Joan Carles no ho ha fet tot bé. Però tot i això no ha sigut un mal rei d'Espanya.

Joan Carles ha servit al seu país com ningú ho esperava fa 45 anys, i este país ha sortit molt beneficiat per la seva acció política i diplomàtica. A tots els nivells. Recordem la mutació de dicatadura a democràcia, els anys de plom d'ETA, la contenció del búnker franquista, els militars, els independentistes... Va renunciar als poders absoluts que heretava de la dictadura de Franco, després de passar 27 anys essent una titella decorativa del règim anterior, on ningú donava un duro per ell. 

Joan Carles, abans de que el cadàver de Franco estiguera gelat del tot, es va comprometre a ser el rei de tots els espanyols i aviat va aconseguir una Espanya sense exilis i la superació de les qüestions que s'havien oposat a la societat espanyola en la tormentosa història recent. L'aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, després d'unes eleccions lliures en què van participar tots els partits polítics, va suposar la reconciliació dels espanyols i un gran acord nacional, que va complir el desig del Rei que Espanya fos un país europeu i iberoamericà , d'acord amb la seva vocació històrica, i una democràcia occidental avançada, on caberen tots, oberta al pluralisme representatiu i a l'alternança política. L'anomenada transició espanyola a la democràcia va ser un poderós reforç de l'autoestima nacional i, al mateix temps, un model admirat i imitat internacionalment.

Però resulta que la Corona ha de ser èticament irreprotxable. I lamentablement, tot i que no ha sostret diners de la tresoreria de l'estat (com sí han fet  molts altres polítics sense escrúpols), l'emèrit certament no ha pogut resistir la temptació d'entrar en el joc de les altes fortunes i rebre mossegades que no li corresponien. Encara que el sistema legal no li ho impedia, certament ha estat un comportament massa dolent per a un monarca d'una democràcia europea com es la nostra. Si va posar com a beneficiari al seu fill sense coneixement d'aquest va ser perquè coneix de la seva integritat moral (no hagués acceptat mai tal entrega) i perquè també volia donar-li més seguretat per al seu futur a la vista de tants intents espuris d'enderroc de la corona. Felip ha tingut que prendre decisions molt severes pel que fa a son pare perquè és conscient del que es juga.

Tot i aixó mantinc que el rei Joan Carles, fins i tot des dels seus errors i debilitats que ja creia amortitzats, ens ha deixat un regnat a què li devem més de 40 anys d'estabilitat i prosperitat, portant la monarquia parlamentària espanyola als millors estàndars europeus. Si al capdavall la justícia ha de dir alguna cosa, que ho faça, clar que sí, però que la Història ho afegisca al seu haber com cal, i no al socaire de baladrers i ressentits sense trellat. 

Ah, i Corinna és la que té problemes amb la justícia de Suïssa: és una buscona que s'ha passat la seva vida intentant xuclar la sang a qualsevol albercoc que es posara a tir, mirant sols pel seu profit, i que ara per eixir-se'n del seu merder se'n durà per davant a qui faça falta. 

6. Tenim una monarquia austera

Adaptació del comentari de Samuel Marti Vall a l'article “Don Juan contra Franco” -La Vanguardia, 30/12/2018-

Espanya és l'única monarquia d'Europa ratificada pels súbdits, en una Constitució en la qual els nacionalistes catalans van col·laborar i participar en la seva elaboració; però és que, a més, en Catalunya va ser votada més que en la mitjana de la resta de país.

Joan Carles va començar com un rei que va heretar enormes poders (fins al de nomenar Bisbes), però que es va desprendre de la majoria, minant les corts franquistes i portant una democràcia. El major

període de pau de la història a Espanya.

Avui en dia tenim una monarquia moderna i austera. Amb un Felip VI, molt preparat i bastant més educat, intel·ligent i honorable que altres "molt honorables", racistes alguns d'ells ("el nostre odi contra la vil Espanya és gigantesc"), o "La Família" (Pujol) famosa corrupta, o fins i tot assassins.

Com no podia ser d'una altra manera, la família reial espanyola té diners (herències d'avantpassats retratats en tots els museus del món, i emparentats amb totes les cases reials d'Europa). No obstant això, la seva fortuna és aproximadament unes 100 vegades menys diners que la família reial britànica, la qual bona part d'ella es reparteix (com saben bé els britànics) en diversos paradisos fiscals, i no obstant això són adorats pels seus súbdits, ciutadans d'una monarquia, que és la democràcia més antiga del món. I la fortuna belga és molt deudora de l'infame dominació de Leopold sobre el Congo en Àfrica. Tot i això, la fortuna del rei emèrit ha d'ésser investigada per acabar de deixar-ho tot clar.

Si es comparessin simplement les dades en euros de les dotacions dedicades a altres direccions de l'Estat, l'assignació més elevada és la de França (república), amb 112 milions, seguida a distància per la de Regne Unit, amb 45,6, després de la que se situen Holanda (39,1), "república" Alemanya (28,7) i Noruega de sol 6 milions d'habitants (25,1), mentre que la partida més baixa és la dels 8,4 milions destinats a la Casa de l'Rei d'Espanya, un país modern amb 49 milions d'habitants.

 La Prefectura de l'Estat espanyol és una de les més barates de el món, segons es desprèn de la seva

comparació amb les d'altres Monarquies o Repúbliques del nostre entorn. El seu pressupost anual, que roman congelat a petició de l'Rei des que va esclatar la crisi econòmica, és de 8.896.000 d'euros. Una quantitat menor que el pressupost de el club de futbol Celta de Vigo o que la partida destinada aquest any a el pla renove de motos. Si dividim aquesta quantitat entre la població espanyola (46.951.000 de persones), no arriba a 19 cèntims d'euro/any el que aporta cada espanyol per al seu sosteniment. Per exemple, el pressupost de la Presidència de França (65,4 milions d'habitants) equival a 1,72 euros per francès. Als italians, la Direcció de l'Estat els costa 3,8 euros per persona; als portuguesos 1,64 euros, als grecs 52 cèntims i als alemanys 35 cèntims. 

Pel que fa a les Monarquies, el cost és el següent: cada luxemburguès paga 17,4 euros pel

sosteniment de la seva Prefectura d'Estat, mentre que als noruecs els costa 5,8 euros, als holandesos 2,4 €, als danesos 2,34 €, als suecs 1,3 €, als belgues 1,26 € i als britànics 75 cèntims d'euro.

Les dades són públics i a l'abast de qualsevol. 

Epílog. Consideracions finals.

Tot i que Felip podria viure totalment tranquil amb la seua família perquè son pare el fea hereu d'un bon grapats de diners i descansar de tantes crítiques i atacs tan tòxics i malinencionats al seu quefer, segueix per contra al cap de la corona  fent grans esforços per acabar de netejar-la de tot allò on son pare no ha sabut fer-ho millor, i posant-se al servei de tota la nació com a catalitzadora de les millors intencions i esforços per tirar endavant en estos temps tan complicats. I està fent-ho bé.

I per això em senc representat per ell allà on vaja: des d'organitzacions socials amb gent senzilla escoltant els seus anhels i transmitint els nostres millors desitjos, fins col.lectius estratègics de l'estat per demanar-los que cristalitzen les oportunitats de progrés i prosperitat de tots nosaltres. Això no és cap viatge de plaer: és un compromís 24/365 anb el país que representa, sense cap opció a la frivolitat.

Els tres últims reis han fet fan la seva important tasca de manera digna: Joan, Joan Carles i Felip han estat a l'altura dels temps que els ha tocat viure i al servei del progrés i la democràcia d'Espanya, des de contextes molt complicats, ahí estan le hemeroteques.

Jo sempre he dit que preferisc la monarquia fins el dia que no la preferisca, i per això intente anar més enllà de reaccions frívoles, irreflexives viscerals... que en són moltes i fàcils de modelar. No veig bons arguments hui per canviar de parer, i crec que hi ha que argumentar millor les opinions. I fixar millor quines són les prioritats del nostre país. A hores d'ara veig en el rei una figura que per tradició històrica, però sobretot perquè ens ha demostrat la seua valua amb fets, que té molt clar el seu paper representatiu, i sap mostrar-se en tot moment a l'altura de les circumstàncies, malgrat les vicisituts personals que una vegada més li arriben sense demanar-les. 

Bravo, pues.

Les rèpliques grolleres des de les xarxes socials

Totes les persones tenim les nostres creences i opinions, que compartim amb aquells que coneixem amb suficient confiança, en els nostres cercles més pròxims. Si vullguérem divulgar alguna idea, fins fa algunes dècades hauriem de publicar-la en un paper o difondre-la per ràdio i televisió.

En els tres casos pot haver retorn. Pel que fa al primer, amb la gent més pròxima, no sol passar que els seus contraarguments ens sorprenguen perquè els coneixem prou a ells i el seu contexte.

En el cas de les publicacions escrites (diaris, revistes...), ja sabem que ens arrisquem a que desconeguts ens repliquen de qualsevol manera, però intentem preveure-ho escollint el canal de difusió segons els nostres interessos, on els receptors a més a més presenten un cert denominador comú que no dóna pàbul a eixides de to inesperades, o conflictes fora de control.

Amb la televisió i la ràdio estem més exposats: com que arriba a més públic hauriem de ser més mesurats en les formes si més no. Però siguen publicacions escrites o emisions de ràdio o televisió (no importa si és online), sempre podem evitar aquells continguts que no són del nostre gust. Canviem de canal (inclús l'anul.lem) amb un clic i els passem de llarg sense fer-los cas. Suficient. 

Però, ¡ay amigo! Les xarxes socials són una altra cosa. Entren en casa nostra, i estan actives full-time, no discriminen ningun contingut i ahí cap de tot. És inevitable que ens arriben opinions grolleres, expresions maleducades, paparrutxes sense cap fonament, valoracions polítiques i personals desagradables de veritat, errors gramaticals que fan plorar els ulls,  informacions inexactes i moltes vegades tendencioses... 

I ara que estem en temps difícils constatem que,en lloc de pensar una miqueta més en el cap, el personal s'embala més i no té cap mirament en, per exemple, posar-se en ridícul volent ser més que altres persones més competents, o menyspreant el que no coneixen.  Hi ha que estar fent un esforç en tot moment de calma i paciència que de vegades és dfícil d'aconseguir. Perdoneu-me perquè jo, al menys, no sempre puc.

Per tant i pel que a mi respecta, si algú escriu alguna cosa que arriba a ma casa i em causa malestar, em considere amb tot el dret de donar-li una rèplica. Perquè estic en ma casa i ha entrat sense permís. I ho faré amb més educació, però no amb menys contundència.

Carlos Latre, una reflexió personal.

========================================
No es un día cualquiera, RNE. Diumenge 3 de març, 3ª hora de programa.
http://mvod.lvlt.rtve.es/…/TE_SSE…/mp3/3/5/1551611880253.mp3
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Jo, que sóc professor, no em costa res imaginar-me un xiquet«el més roïn d’Europa», amb les seues pròpies paraules. Un vetigal, una pesta de crio. Que serrava les bicicletes als amics del seu germà, ficava les tisores en els endolls, cremava els plànols del seu pare que era delineant... Es passava la vida castigat, sempre marmolat per tots els que l’envoltaven. No estudiava gens, encara que aparentava que sí. Si li preguntaves quina cosa voldria ser de major, ell contestava diferent segons qui tinguera prop. Aquest xiquillo va descobrir que si es posava a fer imitacions, els càstics i les reprimendes es tornaven menys severes. Era el seu mecanisme de defensa, de supervivència davant les adversitats. Aleshores no existia el diagnosi, però ben cert que es tractava d’«un cas de TDAH de llibre».

Aquell monyinot avui és ni més ni menys que Carlos Latre, nascut a Castelló, que es va fer famós als 19 anys en «Crónicas Marcianas», que és jurat i colaborador en concursos i altres programes de ràdio i TV, que ha seguit la seua formació en Londres i Nova York, que participa en els doblatges de pel.lícules i altres produccions, que actua al teatre muntant els seus propis espectacles. I que acaba de ser fitxat ni més ni menys per la CBS com a jurat del tanlent-show «The world’s best».

Tots els professors tenim alumnes amb perfils molt, molt, molt semblants. I escoltant la conversa de Carlos Latre, em feia esta pregunta: ¿Quin record guardarà d’aquells professors que més d’una vegada ben cert l’hauran sentenciat com a incapaç d’arribar a alguna cosa en la vida? I aquells professors? Què estaràn pensant anys després?

Aquesta entrevista m’ha fet reflexionar... El dilluns, quan entre de nou a classe, voré algunes mirades i ja no serà el mateix que la setmana passada.

Per la nostra taronja.

Des del segle XVIII la taronja ha dut riquesa i 

prosperitat a les nostres terres i a la seua gent.

Ara la taronja valenciana, la millor del món, està greument amenaçada per una competència totalment injusta dels mercats forans, i una explotació indecent i estèril per part de productors i comerços locals.

¿Quina cosa pensen de la dignitat dels llauradors…

• … els magatzems que fixen uns preus totalment vergonyosos (en pessetes, per a què semblen preus elevats!), i que a més a més no ofereixen cap garantia de pagament de les taronges que s’emporten?
• … els magatzems que paguen jornals de misèria als collidors, o deixen que el subcontractament actue sense cap control sobre els inmigrants i altres col.lectius vulnerables?
• … els magatzems que no tenen escrúpols en aprofitar qualsevol argúcia legal per posar les taronges importades com a pròpies de València, i etiquetar-les com a tal?
• ... els comerços que no deixen passar els guanys de la venda final al productor, amb diferències superiors al 1000% 
• … els sindicats que no denuncien ni actuen sobre situacions d’abús laboral?

Des de les corporacions locals haurien de prendre més iniciatives. Cal ser conscients de què nosaltres mateix podem arribar a fer més per la nostra agricultura, i començar a fer front a les amenaces que fan perillar aquesta font de riquesa tan nostra. La taronja valenciana hauria de fer front a les importacions dels mercats extrangers, que porten varietats més inferiors i mediocres; i també a la degradació del nostre terme, al deteriorament dels jornals dels seus llauradors...

Des dels nostres pobles hauriem d’exigir:

• Una denominació d’origen que establisca els estàdards de conreu i producció de la taronja de València.
• Un segell de bones pràctiques adreçat als productors que certifique que els seus processos d’obtenció i comercialització de la taronja valenciana s’ajusta als paràmetres professionals i ètics propis de la nostra societat (aquest exemple pot ser un model a seguir).
• Un etiquetatge clar i fiable on els consumidors pugam constatar que la taronja valenciana que es mostra als aparadors dels comerços tenen un segell de qualitat que certifica la seua denominació d’origen i que disposa del segell de bones pràctiques.
• La formació d’una entitat oficial reguladora d’aquests aspectes, a partir d’aquelles terres i ciutats on la taronja és el seu senyal d’identitat (Carcaixent, Borriana, la Safor… ), per a què canalitze totes les accions encaminades a potenciar, protegir i divulgar la indústria de la taronja valenciana.

Cal doncs més voluntat política a les nostres institucions locals i comarcals, i no dependre únicament del que decidisquen des de Madrit o Brusseles.

Cal mantindre la nostra oferta de qualitat i excel.lència.

Tenim el producte.

.

El Rey.

Quina cosa
pense jo del rei?

El 26 de mayo de 2003, el vuelo UKM 4230 d'UM Air se estrelló en Turquia cerca del aeropuerto de Trebisonda con 75 personas a bordo. El pasaje lo formaban 62 militares españoles, que regresaban a España tras cuatro meses y medio de misión en Afganistán y Kirguistán, todos ellos fallecieron junto a 12 tripulantes ucranianos, y un ciudadano de origen bielorruso. Este accidente aéreo se convirtió en la peor tragedia del ejército español en toda su historia en tiempo de paz.

Su posterior gestión por parte de políticos y militares del incidente (identificación y repatriación de los cuerpos, la gestión previa del transporte militar que desembocó en el accidente, las pésimas subcontrataciones a otras fuerzas armadas extranjeras, los ataúdes precintados con otros cadáveres o ni siquiera cuerpos en su interior...), se desveló como una vergonzosa chapuza.

Si un cop de sort m'havera fet el més feliç del món, encara que sigua per un temps, hi hauria molts que voldrien felicitar-me de cor en persona. O, si a mi o al meu fill li haguera passat alguna cosa dolenta, molta gent desconeguda i bona voldria estar al meu costat per fer-me arribar el seu afecte. Però jo, aleshores, no em deixaria consolar per qualsevol. Per polítics, per exemple: perquè ells hauran tingut que vore amb el que ha passat. Els polítics són els meus treballadors, són responsables amb les seves decisions polítiques i algunes d'elles, al capdavall, acaben repercutint sobre mi o sobre la gent que estime. Segur que alguna cosa l'haurien poguda millorar per evitar el meu dol i dolor. Per tant, ells no em sabrien traslladar amb total sinceritat el condol dels meus iguals. I no vull arribar a pensar amb incompetents o negligents...

I per un altre costat, jo no puc estar present per acompanyar el dolor de la gent que ha patit una desgràcia, igual que tampoc puc felicitar els que la fortuna els ha somrigut en les seves vides senzilles. Tampoc tinc ocasió d'exigir personalment als meus governants (que han estat votats per prendre decisions i fer bé la seva feina) decència i responsabilitat en la seva tasca. No puc transmetre a dignataris i gent principal de tot el món els meus desitjos de pau i justícia...

En aquestes situacions, sobre tot aquelles amb forta component emocional, pense que tenim algú que sap actuar com cal i que sap transmetre, segons les circumstàncies, amb dignitat i respecte, el dol solidari o el reconeixement sincer "de" / "a" la gent senzilla. I crec fermament que aquest és el seu servei a la nació: representar-me a mi davant els altres i representar-los a ells davant de mi. No té doncs un treball fàcil. De cap manera. Ha estat educat al llarg de la seva vida per a això, i pense que ha de saber mantindre la seva qualitat institucional en el nivell més alt. Llavors es mereix el meu respecte. 

 
Amb això vull dir que les figures que ostenten la màxima representació de la societat, si poseeixen alguna competència més enllà que la purament representativa, si tenen responsabilitats executives, ja presenten un biaix que trenca la neutralitat que celebracions, protocols, homenatges, dols, etc. que la corona tant s'esforça en mantindre. A més a més, la figura del rei ha d'estar asbsolutament límpida per fer-se digna del seu paper representatiu i protocolari. Un polític sap que el seu càrrec és temporal, que pot ser no se li reconeguen els seus desvels per fer la seua funció, i que, passat el termini establert, tard o prompte haurà de deixar pas als que els votants decidesquen. La temptació per aprofitar tot el possible el seu pas per l'administació pública és inversament proporcional a la fortalesa dels seus escrúpols. Vegau si no un exemple arquetípic d'home d'estat que ha acabat com ha acabat: Jordi Pujol.

El rei, per contra, es recolza completament en la seua funció representativa i exemplar: en la societat actual democràtica i informada no es pot permetre ni una broma ni mitja pel que fa a la seua conducta personal. El seu paper representatiu, purament protocolari, és precisament el sentit de la seua existència. Un error i el paper de tota la corona quedaria greument compromés. Pot ser Joan Carles no ho va acabar d'entendre del tot, mentre que afortunadament la seua dona i (espere) el seu fill Felip sembla que sí que ho tenen més clar. Per això jo em fie més del rei que del polític, encara que les dos figures les respecte com cal.

Pel que fa a les despeses, bo, crec que la figura d'un president de la república no és sinònim de més austeritat: vegau si més no la República Francesa. I pel que fa a que no ha estat votat... bo, tampoc han estat refrendats les catedrals de Burgos ni la de Lleó, o l'Alhambra de Granada, i les mantenim i estimem com a part del nostre partimoni cultural. Crec que ambdós són arguments que es poden refutar sense massa esforç, i que es presten fàcilment a la falàcia i al discurs manipulatiu.

Les persones normals agraïm que ens representen amb la diginitat i respecte que ens mereixem. Per això m'agrada la figura del rei, i la considere molt útil.

ANNEX:Adaptació del comentari de Samuel Marti Vall a l'article “Don Juan contra Franco” -La Vanguardia, 30/12/2018-)

España es la única monarquía de Europa refrendada por los súbditos, en una Constitución en la que los nacionalistas catalanes colaboraron y participaron en su elaboración; pero es que, además, en Cataluña la votaron más que en la media del resto del país.

Juan Carlos empezó como un rey que heredó enormes poderes (hasta el de nombrar Obispos), pero que se desprendió de la mayoría, minando las cortes franquistas y trayendo una democracia. El mayor periodo de paz de la historia en España.

Hoy en día tenemos una monarquía moderna y austera. Con un Felipe VI, muy preparado y bastante más educado, inteligente y honorable que otros "molt honorables", racistas algunos de ellos (“el nostre odi contra la vil Espanya és gigantesc”), o "La Família" famosa corrupta, o incluso asesinos.

Como no podía ser de otra forma, la familia real española tiene dinero (herencias de antepasados retratados en todos los museos del mundo, y emparentados con todas las casas reales de Europa). Sin  embargo, su fortuna es aproximadamente unas 100 veces menos dinero que la familia real británica, y buena parte de ella se reparte (como saben bien los británicos) en varios paraísos fiscales, y sin embargo son adorados por sus súbditos, ciudadanos de una monarquía, que es la democracia más antigua del mundo.

Si se compararan simplemente los datos en euros de las dotaciones dedicadas a otras jefaturas del Estado, la asignación más elevada es la de Francia (república), con 112 millones, seguida a distancia por la del Reino Unido, con 45,6, tras la que se sitúan Holanda (39,1), “república” Alemana (28,7) y Noruega de solo 6mill. de habitantes (25,1), mientras que la partida más baja es la de los 8,4 millones destinados a la Casa del Rey de España, un país moderno con 49 millones de habitantes.

La Jefatura del Estado español es una de las más baratas del mundo, según se desprende de su comparación con las de otras Monarquías o Repúblicas de nuestro entorno. Su presupuesto anual, que permanece congelado a petición del Rey desde que estalló la crisis económica, es de 8,896 millones de euros. Una cantidad menor que el presupuesto del club de fútbol Celta de Vigo o que la partida destinada este año al plan renove de motos. Si dividimos esta cantidad entre la población española (46,951 millones de personas), no llega a 19 “céntimos” de euro lo que aporta cada español para su sostenimiento.

Por ejemplo, el presupuesto de la Presidencia de Francia (65,4 millones de habitantes) equivale a 1,72 euros por francés. A los italianos, la Jefatura del Estado les cuesta 3,8 euros por persona; a los portugueses 1,64 euros, a los griegos 52 céntimos y a los alemanes 35 céntimos.

En las Monarquías, el coste es el siguiente: Cada luxemburgués paga 17,4 euros por el
sostenimiento de su Jefatura de Estado, mientras que a los noruegos les cuesta 5,8 euros, a los holandeses 2,4€, a los daneses 2,34€, a los suecos 1,3€, a los belgas 1,26€ y a los británicos 75 céntimos de euro.

Los datos son públicos y al alcance de cualquiera. En una república, el jefe del Estado y árbitro de poderes, es un "político" de un "partido político" y por tanto de parte. Las dos repúblicas españolas, fueron un desastre. Los últimos 4 jefes de estado franceses han sido imputados o juzgados.

La separación de poderes existente en España no sólo está incluida en la Constitución, sino que además es efectiva y real. Aquí, es sólo el Gobierno quien ejerce el poder ejecutivo. Por el contrario, otros países como Dinamarca, Suecia o Noruega, el poder ejecutivo reside en el rey o la reina.

En casos como Noruega la Constitución la que obliga al monarca a profesar la religión luterana y evangélica, al igual que hasta hace muy poco la mitad de los miembros del consejo de ministros también debían profesar la religión oficial del Estado.

Al ejemplo citado de Noruega, hay que sumar los de las otras monarquías del entorno, como también sucede en Inglaterra donde la reina tiene un liderazgo absoluto sobre la iglesia anglicana y sobre el Estado. Al contrario que nuestra monarquía, con separación real de creencias y poderes.

De hecho, entre las grandes preocupaciones de los españoles, la monarquía sólo preocupa al 1%. Es decir, una cifra muy testimonial. El prestigioso politólogo Ronald F. Inglehart aseguró que las monarquías tenían un impacto definitivo en el desarrollo de los estados. Dicho sea de paso, entre los países más envidiados del mundo y con más satisfacción ciudadana, están las conocidas monarquías europeas. 

Grup de Whatsapp del Viatge de Final de Curs

Bo...

Ara que ja estem tots en casa, ja deixe este grup. He tingut molt de gust d’acompanyar-vos: entre tots m’heu fet un viatge bonic i inoblidable. Han sigut uns dies de convivència que crec que han servit per conéixer-vos millor i vore com, al capdavall, formeu un grup on els distints caracters es complementen i s’enriqueixen mútuament. Crec que heu acabat tots més units, i es coneixeu i accepteu més que abans.

Per la meua part sols em queda demanar-vos disculpes per tot allò que haguera pogut resultar millor del que ha eixit, i també donar-vos les gràcies per deixar-me entrar un poquet en el vostre món, tan inquiet com curiós. La feina d’acompanyar-vos i cuidar de vosaltres no m’ha suposat cap molèstia en absolut, i sempre m’heu respost quan vos ho he demanat.

Gràcies.

Ens tornem a vore al cole.

Un abraç.

Joan.

Comentarios a las probabilidades de sucesos de variable continua, o cómo los físicos (esos seres inferiores) también nos rayamos de vez en cuando.

Comentarios a un articulo de "Naukas" de José Luis Blanco

Empecemos por pi y el Quijote.

Si el número pi, por ser irracional, tiene entre sus decimales el Quijote completo se debe a que el Quijote es un número finito (enorme, pero finito) de caracteres que se pueden traducir a dígitos, y este conjunto sigue siendo finito, por lo que, además, entre la infinitud de los decimales de  pi lo encontraremos… ¡infinitas veces! ¿Me equivoco?

Y sigamos con una manzana de 200 g.

Hay muchísimos ejemplos de fenómenos en la Naturaleza similares al del arículo sobre la posibilidad de encontrar una manzana de 200g exactos (y exacto significa exacto. Seguimos entendiéndonos, ¿verdad?). Veamos otros ejemplos totalmente verosímiles:

• -          Un canto rodado de 5,3300125g que se encuentra en el lecho de un torrente
• -          Un pájaro que se posa en un cable de tendido eléctrico exactamente a los 5,31442156m del poste a su izquierda
• -          Una gota de lluvia que cae en un campo de fútbol en las coordenadas cartesianas  (25; 37.8)m
• -          Un dardo que se clava en una diana a 2,7cm del centro y 54º 45’ 58.23483635456’’ de la vertical
• -          Que el centro de masas de Júpiter se encuentre en (ρ; φ; ψ) = (7.7584500067E11m; 2.789rad; 1.1100023rad) de un sistema de referencia polar centrado en el Sol
• -          Etc…

Podrían ser valores completamente precisos y exactos en un espacio de medidas de “densidad infinita”. Son en cualquier caso medidas perfectamente verosímiles, plausibles… Y eso sucede en todo lo que observamos en este universo: desde las posiciones de cada grano de arena en todas las playas del mundo, las masas de cada uno de los millones de trillones de objeto del cosmos, el tiempo de todos los procesos que se están dando en el universo, desde el interior de una célula hasta la vida de una galaxia… Tooooodo puede expresarse como un valor concreto, puntual, sacado de su intevalo de probabilidades uni-, bi- o tri-dimensional continuo correspondiente (coordenadas, masas, tiempos…). Pero resulta que, por esto último, en cada caso se cumple que la probabilidad de que se den esos valores que están existiendo ¡vale 0! ¿Qué pasa aquí?

Vayamos por partes. Nuestro razonamiento cotidiano se basa inconscientemente en la física clásica, donde nada impide que los decimales puedan llegar 'hasta el infinito y más allá'. Tal vez el determinismo nos podría dar una ayuda: conocidas las posiciones y los momentos en un instante dado de todos los sistemas del universo, una mente como la de Dios podría conocer el devenir de toda su creación en el futuro. En efecto: el Todopoderoso prepara éste su juguete que es el cosmos (es irrelevante si fue en 6 días -Génesis- o 6 eones) y, una vez definidos todos los parámetros iniciales, le da al botón <play> y hasta ahora. Entonces así sí tiene sentido que hoy 31 de diciembre de 2017, a las 16:45:28, exista una manzana de 200g exactosen mi cesta de la cocina, por ejemplo. Aquí tenemos el determinismo como una prueba de la existencia de Dios.

Todo es discreto
Pero después de Plank, de Broglie, Heisembeg, etc. quedaba claro que las cosas no son así. la continuidad no existe: todo está cuantificado, y por lo tanto no existe la densidad infinita de probabilidades. Así pues, y que teníamos que habernos percatado antes, si las cosas existen de la manera en que existen, si todo sucede de la forma en que sucede, es porque la probabilidad de que eso ocurra NO es cero. El espacio de posibilidades, aunque sea de dimensión mayor (el área de una diana es finita pero tiene mayor dimensión que el punto de la aguja del dardo que se ha clavado en ella), no puede ser continuo. Si no, las cosas no sucederían nunca porque su probabilidad es cero…  Sucede pues que Dios, si está en algún lado, es cuántico. Resulta que existen unos valores mínimos (abrumadoramente infinitesimales, vaaale,  pero no nulos) a partir del cual el Todopoderoso ha montado este divertimento suyo que es el cosmos, o sea la naturaleza. La ciencia ya ha postulado algunos de estos valores límite, como por ejemplo:

• -          La longitud de Plank = 1,61619997E(-35)m
• -          El tiempo de Plank= 5,3910632E(-44)s

Y, por todo ello, el espacio de todas las posibilidades ya no es infinito(*). No existe nada más pequeño que esto. El número especial de National Geographic dedicado a Boltzmann y su trabajo sobre la termodinámica y la entropía introduce la necesidad de aceptar la discontinuidad  en las configuraciones posibles de los gases, y que tomaría Plank para explicar la radiación del cuerpo negro, y que desencadenaría la nueva Física Cuántica(**). 

En conclusión pues, la superficie de una diana es cuántica: ya no tiene infinitas posibles posiciones donde la punta del dardo puede impactar. Por eso el dardo impactará en ella.

Señor Blanco, señor Kolgomorov, ¿alguna pregunta?

Gracias por su atención.

(*: Ostras, ¿a que resulta que el universo además está acotado?)
(**: Las reflexiones de Boltzman sobre el tiempo y la entropía siguen abiertas, dejando espacio a muchos científicos a Dios y su creación.) 

Parlar amb el professor.

Quan les famílies decideixen parlar amb el professor dels seus fills, haurien de pensar abans si estan mantenint amb ells una bona comunicació, perquè ja podrien conèixer molta informació que no alcancem sempre a compartir en el col.legi donat que quasi mai disposem de suficient temps per a arribar a tot.

Així doncs, l'entrevista amb el professor també hauria de servir en gran manera per confirmar el grau de confiança entre els pares i els seus fills.

Perquè certament... ¿quina cosa sabem realment dels nostres fills sobre...

        ... els seus resultats acadèmics?

        ... el seu interès i la seva actitud?

        ... el seu treball a l'aula?

        ... les seves tasques escolars a casa?

        ... el seu treball cooperatiu, la seua interacció amb els companys de classe?

        ... la seua relació amb el professorat?

        ... el seu estat d'ànim, les seves expectatives?

Així no.

Està clar que jo puc no coincidir amb el PP, o PSOE, o Podemos... sobre el model d'estat que m'agrada, però ARA sí coinidisc amb la majoria d'ells en què AIXÍ NO es fan les coses.

Un procés constituent no és un tema menor, En un parlament s'aproven lleis de molt divers abast. Els pressupostos anuals, una llei del divorci, etc... són del tipus que si en un moment donat es concreten d'una forma, i que posteriorment una nova composició del parlament pot modificar-la, reformar-la, eliminarla, etc. sense massa enrenou. És el joc democràtic.

Altres accions, com una Llei d'Educació, un Pacte per les Pensions, una Reforma Laboral, presenten una major dimensió, de forma que si no aconsegueix un consens ampli, torna a ser reconsiderada o reformulada si arriba una nova majoria, tot i que en estos casos la repercusió al carrer sol pujar de to, com ja sabem. Afortunadament, això també és part del sistema democràtic propi de països avançats, tots ho tenim assumit i la situació acaba reconduint-se sense massa bretxa social.

Però un procés d'independència és un procés irreversible, molt profund, no és cap cosa que després es puga reconduir. I, per a mí el principal defecte, el punt clau, és que els rupturistes estan forçant el procés amb molta demagògia tòxica i molta manipulació. El nostre país és una moderna democràcia que compleix amb tots els estàdars, i els partidaris del procés ho obvien amollant moltes mentides; sembla que no els importa l'enorme fractura social que pot desembocar aquest 'todo vale' tan populista.  I ja sabem tots com acaben els populismes.

Al meu Facebook trobareu aquest recull.

Així doncs, un parlament on la seua mínima majoria absoluta que paradoxalment no representa la majoria dels vots de les últimes eleccions pensa que té tot el dret del món per a forçar més enllà de la decència els mecanismes legislatius per a precipitar un referèndum d'independència i un procés constituent, sense cap garantia ni reconeiximent. Una acció d'aquest calibre hauria d'haver partit allí amb més base social que la demostrada en les darreres eleccions i enquestes. Els seus impulsors han vollgut precipitar els aconteiximents sense haver esperat fins que enquestes solvents d'opinió, o unes eleccions autonòmiques com calen, els hagueren donat molt més support del que havien aconseguit fins ara per què, mira per on, les últimes estimacions anaven mostrant una tendència decreixent.

No comfundim clamor popular amb polseguera; són dos coses molt diferents. I perquè pot ser serà pitjor el remei que l'enfermetat.

...

Per tot açò, no m'agrada aquest procés.

I per això no estic d'acord amb ell.

-ANNEX-

(Una pàgina colaborativa sobre els dialectes del català, i què “el procés” estava intentant enganxar):

Davant la situació de repressió que viu el poble de Catalunya farem un parèntesi indefinit en la nostra pràctica d'abstenir-nos de fer política perquè ens adonem que aquesta vegada ja no es tracta de debatre sobre postures ideològiques. Avui, es tracta de posar-se al costat de la democràcia i la llibertat o callar i contemplar amb passivitat com una part de les persones que ens representen vulneren la llibertat d'expressió i els drets humans de tots nosaltres a Catalunya.

Ho direm, i ho direm ben clar, no estem d'acord amb les actuacions repressives ni amb la censura que el govern espanyol ha llançat sobre Catalunya. Estem al costat de la democràcia, la llibertat i el dret a votar dels pobles, per tant, el nostre desig és que els catalans exerceixin el seus drets el pròxim dia 1 d'octubre en un ambient marcat per la festivitat i la pau.

Visca Catalunya!

(Jo)

Quina raó té aquesta pàgina, aquest grup? La llengua que hem mamat i que estimem.

Per favor, el català està per damunt (i de bon tros) de l'estelada. Aleshores no la intoxiqueu amb aquestes opinions polítiques ja massa desvirtuades i capcioses.

Hi som molta gent que no volem anar darrere l'estelada i que també estem al costat de la democràcia i la llibertat, i no creem que hi hagen responsables polítics que vulneren la llibertat d'expressió i els drets humans de tots nosaltres a Catalunya. Es tracta tan sols de fer cumplir la llei en un estat de dret, i la justícia dirimirà qui se l'ha saltada. I no hi han hagut actuacions repressives sistemàtiques ni cap censura del govern espanyol sobre Catalunya; sols lamentables fets puntuals que heu sabut magnificar descaradament.

Per tant, molts altres catalans, (també des de la democràcia, la llibertat i el dret a votar dels pobles) tenim el desig d'exercercir el nostres drets dins de les formes que l'estat de dret ha dotat el nostre país. I és què, al capdavall, si no som tots no estarà ben fet.

Aleshores visca Catalunya, però també visquen els catalans, i visca el català.

(Una rèplica)

"Estat de Dret" ??? Ves hi a l'oculista, que tens molt poqueta vista.

(Jo)

 Your mantra is so hollow... Could you give me a better reply, please?

(Rèplica)

https://www.facebook.com/STDhospitalet/videos/10156026030922996/ 
Mireu el vídeo, apagueu la TV i encengueu el cervell

(Jo)

Ja he vist el video. És un punt de vista interessant, encara que no compartisc tots els seus postulats.

Per exemple, la transició sorgia en una societat molt polaritzada on la dictadura havia calat molt en una part gens menyspreable de la ciutadania. I voler aleshores fer revengisme dur i pur sobre els que llavors hi manaven implicava tornar a pegar-nos de valent altra volta, com en el 36 o poc menys. I a això ens vam negar una inmensa majoria d'espanyols.

Per això molts van decidir 'cancel.lar' o 'rescindir' part de tot allò que per justicia havera hagut de satisfer-se; tots en la memòria guardaven aquell horror de la guerra civil. Altra volta ens la juguem?

El meu major respecte als que la nostra democràcia no ha sabut donar-los el reconeiximent i la dignitat que es mereixen; el nostre sistema de drets hauria d'haver estat més sensible, i encara hi som a temps. Tenim instruments per a fer-ho.

Però resulta que la transició no va consisitir en absolut ignorar l'horror, el crim i el dolor anteriors. Ho teniem tots present. La transició venia d'on venia, però cal recordar també que el pus de la dictadura era un sistema fortament instaurat a la nostra societat: ho va tindre fàcil quan va naixer, i va tindre també aliats internacionals, recordeu la guerra freda.

Per tant, permeteu que cada 6 de desembre una inmensa majoria celebrem l'esforç que tantes persones, des de molts costats, van fer per arribar al nostre marc de convivència actual, que va acceptar o, si més no, callar tantes renúnices inclús; i si hi ho hem de millorar-lo, que no siga des del ninguneig ni caricaturització a aquella gent que va estar en la transició.

Es tracta de seguir construint des del que tenim, i seguir millorant des d'un sistema de dret totalment homologat amb les democràcies occidentals.

Jo personalment, n'estic orgullós, d'ella.

(Rèplica)

Continue pensant que deuries anar a l'oculista, perquè veus una realitat que no va existir.....Idealitzes el passat.....La sindrome d'Estocolm ??

(Jo)

Bo. Ja sé que ho continues pensant. Que hem de fer...

(Réplica)

Més de 800 morts a mans de la policia o de grups feixistes durant la "transició".....

(Jo)

800? M'ho creuré quan em passes i verifique la font que ho diu.