¿He sabut criar-vos bé? (apunts per una graduació en ESO)

Deixeu-me que comence amb una anècdota personal.

Ma mare, una dona ja prou major, més d’una vegada m’ha preguntat a mí i als meus germans: “Juan Ramón (Juan Ramón sóc jo): La mare, vos ha educat bé? He sabut criar-vos bé?” Mon pare no sap fer eixes preguntes o, si menys no, les fa amb silencis o amb mirades que jo no arribe a percebre. Llavors jo conteste a ma mare, assenyalant el meu fill: “Mare, mire el seu net. ¿Cóm el veu?” I ella em contesta amb un pit més gran que la mar: “Tens una perla de fill”. “ Llavors ja sap que vosté ho ha fet bé.”

I és que vosaltres, fills, sou la nostra avaluació, sou el butlletí de notes que els pares rebem de la vida: si vosaltres esteu be, si sou realment feliços, nosaltres ja en tenim prou. Leopoldo Abadia, un professor i economista ja jubilat (autor del llibre “la crisis ninja” molt anomenat en els mitjans de comunicació), conta que al final d’una comferència de les que ell sol impartir sobre la crisis actual, una mare jove li va dir: “Em preocupa saber quin món deixarem  als nostres fills, però encara em preocupa més saber quins fills deixarem al món” (*).
Totes aquestes reflexions em fan creure que no m’equivoque gens si ara vos dic que tots els pares que ací celebrem la vostra graduació estem plens d'orgull i satisfacció al vore-vos ahí rebent el merescut reconeiximent al vostre esforç educatiu i a la vostra qualitat humana.

Els pares donem les gràcies al col.legi de la Consolació. Des de Toya i Marisol fins a Paula i Lucia, tota la comunitat educativa d’aquesta escola ha sabut portar-vos per les distintes etapes de la vostra educació obligatòria. Els vostres professors vos han fet treballar de valent perquè estaven segurs, en moltes ocasions més que nosaltres els pares, de les vostres capacitats i del vostre potencial. El seu cel professional, el seu compromís per la docència i fins i tot el seu amor per vosaltres, perquè no oblidem que el missatge evangèlic a través del carisma de la Consolació impregna tota la seva tasca educativa, vos han dut exitosament fins ací i conclou ara amb l’agraiment de tots nosaltres pel seu esforç i dedicació. Gràcies, mestres, per haver estat ahí, amb els nostres fills. 

I ara, que ja esteu en els setze anys, què? Segur que ja heu començat a pensar en el vostre futur i aneu reflexionant  i madurant les vostres il.lusions i projectes. I, segurament, no sempre els pares sabrem comprendre les vostres inquietuts i decisions. Així li va passar a Doloretes, la jove filla de José Molas i María Vallvé, aquella família cristiana de Reus. Ella als setze anys va manifestar la seva vocació consoladora a son pare, i va vore en la seva negativa la voluntat de Déu, en el qual confiava per damunt de totes les coses. No obstant això, deu anys més tard finalment Santa Maria Rosa Molas  va partir sigilosament de casa per fer cumplir la seva irressistible vocació, i  començar una vida d'entrega a Déu i als més necessitats, apassionant i plena com ja sabeu.

Amb vosaltres, quina serà la voluntat de Déu? Sabrem obrar els pares conseqüentment?  Déu provirà, com dien els nostres majors.  ¿Com anirà obrint-se pas el vostre camí en mig d’aquest món tan complicat? Si em permeteu un consell, aprofiteu amb intel.igència tots els mitjans de formació que us sorgisquen per a poder beneficiar-vos de les oportunitats que el futur us ofereixca. Com més gran sigua la vostra capacitació, més lluny arribereu i més completa serà la vostra vida. No tingueu por doncs d'agafar tot l'impuls que pugau per saltar cap a l'endemà.

  
I nosaltres els pares què farem? Voler-vos, per damunt de totes les coses. Ja sabeu que ens tindreu sempre per al que us faça falta, I, quan alceu el vol, seguirem estant ací. Mireu aquest poema que Jalil Gibran (jove escriptor i pintor libanés de principis del segle XX) ens va escriure als pares:

    Els teus fills no són els teus fills
    són fills de la vida
    desitjosa de si mateixa.

    No venen de tu, sinó a través teu

    i, encara que estan amb tu,
    no et pertanyen.

    Pots donar-los-hi el teu amor

    però no els teus pensaments,
    puis tenen els seus propis pensaments.

    Pots abrigar els seus cossos,

    però no les seves ànimes, 
    perquè ells viuen a la casa del demà
    que no pots visitar,
    ni tan sols en somnis.

    Pots esforçar-te en ser com ells

    però no procures fer-los semblants a tu.
    Perquè la vida no s'endarrereix
    ni s'atura en l'ahir.

    Tu ets l'arc del qual els teus fills,

    com fletxes vives, són llançats.
    Deixa que la inclinació,
    a la teva mà d'arquer,
    sigua per la felicitat.

M’agradaria, si Deu ens dóna vida i salut a tots, preguntar-te el dia de demà: “Fill meu: T’he educat bé? He sabut criar-te bé?” Llavors, si em contestes assenyalant el teu fill: “Pare, mira el teu net. ¿Cóm el veus?” I si jo et conteste amb un pit més gran que la mar: “Tens una perla de fill”, llavors ja sabré que ho hauré fet bé.