Cançó de batre

  ... o marxa mora?

Allà baix d’alguna branca
descorant o fent palanca,
quantes hores porta al tall,
és mon pare amb el metall,
força dura, noble i franca. 
.
Mireu com és de valent,
que des de l’alba al ponent
fa el jornal, no és cap estrena,
que és sa feixuga condemna
d'on trau el nostre sustent.
.
Un llagó, un camió d’arena,
un cabaç i un soll de pena;
un feix de brosta tallada
amb tisora delicada;
la suor de la camisa
que el migdia amb força irisa
i a la barxa la gosseta,
la botitja amb aigua neta.
.
Deu mil arbres, deu mil perles:
i una vida per criar-les;
tot  açò és el seu imperi,
tot açò és el meu misteri;
la distància que ens separa
no em fa vore-li la cara
tan morena, tan llaurada,
tanta força en la mirada.
.
Jo no mai he conegut
cap amant que haja sabut
venerar la seua amada
com mon pare pren l’aixada
quan treballa un peu menut.
.
Jo també voldria ser
com un brot de taronger
i sentir le seues mans,
no són forques, que són guants
del més delicat joier.
.

(A mon pare.)