RACISME

1.       Estadística bàsica.

Vos propose una senzilla activitat. Demanem a les persones molt majors (ancians, avis, familiars nascuts abans de 1940…) que ens diguen quans gemans eren en casa. I que comenten també el nombre de germans en les cases dels seus cosins (i dels veïns, altres coneguts d’aquella època, etc). Recordem uns quans d’aquests valors. En el meu cas els meus pares n’eren 4 de germans en cada casa, els seus cosins 3, 6, 4, 5,…

Tot seguit repetim la mateixa petició, però ara amb la gent nascuda als anys 60 i 70, principis dels 80. Observem que aquells valors ara són menors: aproximadament 3, 2, 4, 3, 2…

I avui en dia? La gent jove, menor de 20 anys, ¿quans germans són a casa? ¿I les famílies més recents?: 1, 2, 0, 2, 1, 3, 1… valors més alts són ara molt excepcionals.

I un altre detall també molt important. Quants dels nostres joves que completen la seua formació acadèmica acaba quedant-se al seu poble? Estem notant també en el nostre entorn la globalització?

2.       Obrint els ulls.

El nivell de vida que fins ara coneixem correspon a un cert “estat de benestar”. Conforme la demografia ha anat creixent, han anat apareixent noves activitats productives i comercials que ens han permet sostindre un sistema que ha prosperat gràcies al augment dels seus membres. Per tant, en el cas de les economies locals, més gent al càrrec de negocis i serveis per a atendre a la gent del seu entorn, més jornals i salaris. La riquesa venia per la diversitat i varietat d’activitats, les quals ampliaven les seues perspectives gràcies a que l’increment de la població ho permetia.

Però si tornem al punt anterior, estem constatant que la taxa de variació de la població auctòctona està caent, i que les botigues, comerços, tallers, altres negocis… comencen a notar que no tenen la base local necessària per a mantindre el seu ritme de negoci.

I les administracions que fan ús dels impostos per mantindre la quantitat i qualitat dels servicis als ciutadans ¿podran mantindre una presió fiscal tolerable en els sectors productius si aquestos deixen de creixer? Ai! les pensions, les subvencions, les ajudes...

3.       Reflexionant.

Gràcies a Intenet, el món s’ha convetit en un escaparate on tothom pot vore les desigualtats tan indecents que existeixen entre els més privil.legiats, el món desenvolupat, i els desheretats, el Tercer Món. Aquestos comproven que en altres llocs es pot dur una vida digna: a Europa,

Nordamèrica, etc.  mentre que a casa seua el treball dur, els abusos, la misèria i la desprotecció, la fam... van arrelant-se més i més perquè els poderosos no volen perdre ni un miligram del seu status, i la corrupció, l'extorsió i la inmoralitat perpetuen la injustícia, ofegant qualsevol oportunitat d’emancipació, parasitant la riquesa local des del primer moment.

I tingam present que els poderosos no els agradarà perdre la força productiva que treballa (moltes vegades de manera inconscient) al seu servei, i que en realitat els importa un pito que per baix se’n vaja tot a la merda sempre i quan dalt es mantinga segur el seu cadafal, tal i com està passant realment. Ja buscarien altres mitjans per seguir així.

I ara no tinc ganes de parlar de cóm els països industrialitzats han enriquit el seu patrimoni durant la seua etapa colonial. Hi ha per posar-se malalt.

4.       Conclusions.

Tenim llavors dos situacions.

a: El nostre model de vida té una població que s’envelleix al trot i que segurament acabarà fent-lo insostenible.

b: Al nostre país a més a més tenim el fenòmen de "la España vaciada": un gran nombre de comarques interiors que van despoblant-se perquè no veuen oportunitats de futur

c: En altres llocs del món la gent vol aconseguir una vida digna, i és capaç d’emigrar i treballar dur si fa falta per tirar endavant.

No cal ser un Premi Nòbel per començar a pensar en solucions. Cal mirar bé com crear la multiculturalitat necessària que ens permeta connectar i aprofitar els potencials que cada part dóna.

4.1      Anex.

Ens oblidavem d’un tercer punt:

c: Als que estan dalt no els preocupa massa si tot açò peta: tenen molt de marge d’actuació; ells tenen les esquenes cobertes. Alguns exemples: Neimar: 222M€, Cristiano Ronaldo: un anell de compromís a la seua nóvia de 400.000€... Quina obscenitat. 

Però, i nosaltres?

 

5.       Epílog: el racisme.

Si davant la inmigració som racistes no cal calfar-se el cap, tenim una solució fàcil i ràpida: "fora tot el que vinga de fora". Però al capdavall no és una solució sòlida, perquè comporta una espiral de contenció i represió cada vegada més insostenible. Cal doncs reflexionar bé per pensar solucions vàlides, perquè les reaccions viscerals com el racisme no són la resposta: sols són un pegat que no evitaran el pitjor dels finals.

Demanem al menys als nostres polítics que facen bé el seu treball.

I, si més no, no tirem més gasolina al foc.

Els reis

Tots els 5 de gener ma mare deixava penjant a la finestra de la cambra de casa un cabaç de palma
amb penques, pa, garrofes... Quan arribava la vesprà, tots els germans anàvem a la plaça de l'ajuntament amb mon pare per vore els Tres Reis d'Orient: allí saludarien tots els xiquets del poble i preguntarien allò de "¿Os habéis portado bien?" La nostra resposta era atronadora: "Sííííi!" .
Després, tornant cap a casa, veiem des del carrer amb gran excitació que el cabaç on la mare havia posat les vitualles per als Tres Reis...¡estava buit!: "¡¡Els 'pajes' ja han passat per ací!! Inga, coooorre corrents tot el món cap amunt a la cambra!"
L'últim tram d'aquelles escales estretes abans d'arribar a les golfes era el més fosc, però la nostra por infantil quedava superada per les ganes de vore què ens havien deixat els Reis.
Una volta tots dalt, finalment restàvem en silenci. Allà, al fons de la cambra, al costat dels somiers i de les gavetes de llanda, il.luminats per una única llum que penjava de les meulades, allí estaven "els nostres reis"

Els adol.lescents i les xarxes socials

Permeteu-me que vos compartisca la meua reflexió.
Abans, quan els xiquets jugàvem al carrer, els pares estaven més tranquils si per allí també hi havien veïns o altres coneguts: Pares i mares tenien la sensació de què els seus fills estarien més cuidats,  amb més ulls a l’aguait de possibles imprevistos. Igual passava si, ja més majors, els xicons i xicones feen la seua xerradeta pròpia de l’edat no massa lluny d’on estaven els iaios asseguts al portal de les cases, o a la fresca de les vesprades al carrer. Encara recorde algun “xè, xiquillo, ves en compte que per ací passen massa cotxes” o, “Això com és que encara no estàs a l’escola?” Els nostres majors sabien dir-nos les coses amb tot el coneiximent.
I és que José Antonio Marina té molta raó quan recorda el proverbi africà que diu que “a un xiquet l’educa tota la tribu”. Avui en dia sembla que tenim por els adults d’intervenir quan els més joves no fan les coses bé perquè pensem que és responsabilitat única dels pares el corregir els seus fills, o perquè temem que la nostra bona voluntat pot estar malinterpretada i acabar tornant-se en contra. Tot i això, des de la meua experiència pense que el sentit comú d’una persona adulta normal (avui normal no és sinònim d’habitual, quina cosa més lamentable…) i educada pot fer molt per l’educació dels
més menuts d’una manera espontània i natural.
Acabe ja. Pense que, en les xarxes socials, en Internet, la presència d’amics i coneguts adults en els entorns de la gent que comença a manejar-se amb les noves formes de relació és una bona cosa. Ara els nostres carrers s’han convertit en xats, blogs, correu electrònic, etc… i, personalment, jo preferisc que de quan en quan algun conegut meu passege per on estan els meus fills. Encara que han d’haver àmbits de major o menor privadesa, no passa rés que un xicon o xicona tinga entre els seus contactes a persones de la nostra confiança. Així la tribu seguirà educant els seus xiquets, perquè com dien els nostres majors, “ells encara no tenen tot el coneiximent”.

IMPOTRTANT: Queda un aspecte que cal considerar amb tot els detalls, però que ara no vaig a entrar: Quina cosa passa amb els xiquets que tenen compte en alguna xarxa social i què no estan encara en l’edat? Quina responsabilitat tenim els que ho sabem? “Ells encara no tenen tot el coneiximent”… I nosaltres?

ANNEX.
May be you've a moment to listen this consideration. I like it a lot.

Química (o serà filosofia?) per als alumnes d’ESO.

0. Introducció.

En la meua tasca docent (sóc professor d'ESO), en més d'una ocasió m'he vist en la tessitura de tindre en classe algun alumne adol.lescent que acaba de perdre algun familiar, o algun ser vollgut, conegut... Quan pense quina cosa pot reconfortar-lo a ell o als seus companys de classe, a vegades  acudisc als seus llibres de text.

1. Quantitat de matèria.
Sabent que en  un mm3 caben uns 50 granets d’arena, ràpidament podem arribar a què  en 1 km de platja de 200 m d’amplària hi hauran un promig de 1E17  (100,000,000,000,000,000) granets. Per altra banda, a través d’Intenet es pot consultar la proporció dels elements químics presents en el cos d’una persona (hidrògen, oxígen, carboni…) I, amb una miqueta d’estequiometria de secundària (mols, número d’Avogadro…), calculariem que, per exemple, algú que pese 70 kg tindrà uns 6,7E27 àtoms (6,700,000,000,0... Uf, 26 zeros, ja m'he cansat!). Tant si ens referim als granets de sorra de totes les platges com als àtoms d'un organisme superior, les quantitats que resulten són tan abrumadores que escapen a la nostra experiència habitual. 

Però encara tot i això, podriem extraure alguna conclusió comprensible?

Doncs  resulta que cadascun de nosaltres, deixeu-me insistir, tenim aproximadament tans àtoms al nostre cos com granets d’arena en toooootes les platges de la Terra. I des de Dalton i Lavoisier (llei de la conservació de la massa, etc.) sabem que aquestes partícules elementals ja existien pràcticament des del principi dels temps, abans inclús de què el Sistema Solar es formara*. En resum: la matèria està formada per àtoms: són una cosa tan minúscula i pràcticament inalterable, i a la vegada tan nombrosa, que estic segur que, per exemple, aquest estiu prenent el bany a la platja d'Oliva m'haurà tocat aigua que alguna vegada ha estat al Nil dels faraons, o als estanys dels jardins colgants de Babilònia, o que en alguna excursió per la Serra d'Espadà hauré respirat fum de les ximeneres d'Auchwitz... 


2. El dol per una persona morta.

Llavors, si fent el raonament invers i em mire el meu propi cos… ¿On estaven cadascun dels meus sis mil set-cents quatrillons d'àtoms fa 8 mil milions d’anys? Estes partícules que ara formen els meus cabells, l'iris dels meus ulls, els vasos del meu sistema circulatori, els meus òssos... ¿on estaven, per exemple, fa 90 milions d'anys quan els dinosaures dominaven la Terra? Quines hauran sigut les seues històries individuals en tot este temps fins el dia d’avui que ara formen esta persona que escriu estes línies?

Ara, tots ells es troben junts en esta meravellosa màquina que és un ésser viu (el meu cos, el teu, aquell, aquella…), esperant continuar el seu viatge per tot l’univers, perquè així ha sigut sempre. No és cert que desapareixerem, perquè podem constatar aquesta evidència científica: els elements que ens conformen seguiran dispersant-se i combinant-se una i altra vegada, i cadascun dels àtoms formaran part d’altres sers, altres ens, inclús quan el Sol s'engullga la Terra i després s’apague, Allò que alguna vegada ens ha format tal dia com avui, continuarà recombinant-se durant milers de milions d'anys més. Tal i com diu l'oració, "pels segles dels segles".
Personalment esta constatació científica em dóna molta tranquil.litat i pau a la meua ànima. Vull dir que la mort ja no em fa (tanta) por perquè sé que, al menys materialment, no desapareixem: simplement tornem a disoldre'ns en la creació. Pense que esta idea pot mitigar el dol pels éssers que ens han deixat: la seua matèria està ara seguint el seu viatge per l'univers infinit. ¡I què, si el nostre cos sense vida és embalsamat, sepultat, criogeneitzat, incinerat...! La naturalesa no té pressa en tornar fins l'últim mil.ligram del nostre ser a l'univers d'on hem vingut. Vaja si ho farà!


3. Epíleg.
Deixeu-me dir-vos, per acabar, que pot ser que algun àtom meu es trobe (o s’haja trobat ja) amb algun àtom vostre, i arriben a formar part junts d'alguna cosa nova… Però d'aixó ja parlarem quan vullgam fer poesia, veritat?

I, una última cosa: no hem parlat de la fe, ja tindrem ocasió. Ara tocava química. O filosofia.

(*PD: Algú m'ha d'explicar si la física quàntica reforça o debilita esta afirmació...)

Cançó de batre

  ... o marxa mora?

Allà baix d’alguna branca
descorant o fent palanca,
quantes hores porta al tall,
és mon pare amb el metall,
força dura, noble i franca. 
.
Mireu com és de valent,
que des de l’alba al ponent
fa el jornal, no és cap estrena,
que és sa feixuga condemna
d'on trau el nostre sustent.
.
Un llagó, un camió d’arena,
un cabaç i un soll de pena;
un feix de brosta tallada
amb tisora delicada;
la suor de la camisa
que el migdia amb força irisa
i a la barxa la gosseta,
la botitja amb aigua neta.
.
Deu mil arbres, deu mil perles:
i una vida per criar-les;
tot  açò és el seu imperi,
tot açò és el meu misteri;
la distància que ens separa
no em fa vore-li la cara
tan morena, tan llaurada,
tanta força en la mirada.
.
Jo no mai he conegut
cap amant que haja sabut
venerar la seua amada
com mon pare pren l’aixada
quan treballa un peu menut.
.
Jo també voldria ser
com un brot de taronger
i sentir le seues mans,
no són forques, que són guants
del més delicat joier.
.

(A mon pare.)

Setmana Santa a Oliva

Tornar al poble on vas néixer i sentir el Divendres Sant, amb el sentiment i la intensitat que la memòria d'una joventut ja llunyana ens retorna. 

Sentir el misteri de la fe que sorgeix des de les profunditats del pit, amb les notes de la rotunda percusió dels tambors i el clam sonor del metall de les bandes,

I també les imatges sobre els lloms dels confrares, despertant-nos l'ànima.i fent-nos alçar els ulls cercant respostes més enllà de la nostra realitat.

I mira quina sort que tenim ací, que estem acompanyats per l'olor de la flor del taronger, que sembla una perfumada clau que ens obri la porta de la primavera i de l'esperança.

Les programacions didàctiques

Programacions didàctiques

UN EXEMPLE

Hi ha un programa en directe a Ràdio Nacional els caps de setmana que presenta Pepa Fernández, anomenat “No es un día cualquiera”, i que ja porta 16 anys en antena, la qual cosa significa que els directius de la cadena el valoren molt positivament, suponc perquè els nivells d’audiència i altres indicadors donen resultats molt satisfactoris.

¿Com hauran programat la temporada els conductors d’un espai d’aquestes característiques (“No es un día cualquiera”, “el Hormiguero”, etc)? Donat que nosaltres els professors estem a principis de curs i que també estem en un procés semblant pel que fa a les nostres àrees, he estat donant-li voltes al cap cercant analogies entre els dos àmbits (programa-magazine i tasca docent) i arribe a algunes conclusions que estic convençut que poden ser vàlides a nosaltres, els professors. Permeteu-me que vos les compartisca.

Crec que  a l’hora de fer una bona programació hi han tres nivells de concreció:

• 1.     Per al cas específic d'un  programa de ràdio, el primer grau de concreció és el tindre un bon disseny o estructura ben definida, estan establerts els tipus de continguts a impartir, l’estil, els responsables, etc.  Estan clars el marc legal, els horaris d’emisió setmanal, els blocs que el conformen, l’estil i altres formalismes, la seqüenciació dels diferents parts (comentaris d’actualitat, debat amb participació ciutadana, connexions als llocs d’interés, concursos, seccions de música, literàries, entrevista en profunditat al personatge del dia, butlletins de notícies, etc.). Tantmateix les línies mestres del programa, les dinàmiques, els tipus d’indicadors i les ferramentes d’avaluació també estan perfilats. Si estiguérem parlant d’un país, açò seria la seua constitució.
• 
  
  Tota aquesta informació pràcticament seria la mateixa al llarg de les distintes temporades, encara que aniria evolucionant (estils de participació, redistribució de tipus continguts, etc) al compàs dels canvis que des de la mateixa societat es produeixen seguint un bon feedback. Si al llarg del darrer any tot ha funcionat bé i el grau de satisfacció és elevat, no hi haurà que retocar esta part.

• 2.      Passant al següent nivell de concreció, tenim la temporalització general de continguts: està clar que aquest programa ha d’ajustar-se als distints contextes temporals que al llarg de l’any es donen (final de vacances i inici d’una nova temporada, temps de Nadal i de Setmana Santa, festes de gran interés (Falles, Feria de Abril, San Fermines…)  afegint també grans esdeveniments ja senyalats al calendari (Camiponats Esportius, Olimpiades…).
  
  Tot aquest contexte anual previst s’ha de tindre en compte des del principi de cada temporada, i els responsables del programa hauran de situar-lo al calendari convenientment per a què, quan arribe el moment, perfilar tots els continguts que conformen el programa en qüestió, deixant els detalls per al següent apartat.

  
  
• 3.      Però tot el  vist en els punts anteriors no conformen un programa de ràdio concret. Com no pot ser d’una altra forma, hi ha que finalitzar la programació realitzant la programació de la graella de temps (guió) que conformarà un programa de ràdio sencer: tots els detalls han d’estar ben assegurats per a què la continuitat de l’espai vaja rodat des del primer minut fins el final, sense deixar cap oportunitat als imprevistos (estariem davant l’últim grau de concreció del currícul).
  
  Per tant, atés les línies mestres perfilades en el punt dos, s’han de buscar tots els elements que li dónen frescura i actualitat a l’emissió: personatges d’actualitat, notícies recents, últimes tendències… per a què els oients mantinguen alt el seu interés. És per això que la programació de la graella no pot anticipar-se massa en el temps perquè els imprevistos o altres imperatius demanarien fer massa correccions a un guió predissenyat amb excessive antelació, amb les conseqüents revisions i registres d’incidències. Resumint, pense que aquest punt es dona per tancat a poques sessions del dia previst d’emissió.

Al final el que és important és tindre tots els elements i actors necessaris estaran ben disposats per a què, quan arribe el moment d'eixir end antenna, segueixquen el guió previst, la programació prevista. Tota esta feina prèvia s’haurà dut endavant al llarg de diferents moments en funció de la proximitat del programa a emitir.

REFLEXIÓ FINAL

Pel que respecta l’àmbit docent, jo crec que podem establir un paral.lelisme entre tot açò que es fa a l'exemple radiofònic i les classes a l'escola. Així doncs, el que hi ha a una PGA serien els punts 1 i 2, mentre que una PUD correspon al punt 3, tots ells exposats més amunt. I per això, a l'igual que passa amb els programes de ràdio, opine que tota la PUD d'un curs sencer no pot estar ben cumplimentada des del principi: no és realista. Hi han massa variables que incideixen en una sessió de classe per a tindre-les totes determinades amb tanta antelació. Preparar projectes entre diverses àrees, PBLs, incorporar noves metodologies apreses en cursets de formació, dinàmiques cooperatives, tècniques i rutines metacognoscitives... Són moltes les coses que poden passar al llarg d'un curs. Tindriem que afegir llavors observacions i més observacions en les valoracions trimestrals per justificar totes les modificacions que ens han apartat del guió previst inicialment. I l’argument de què un professor substitut ha de saber el que té que fer no té validesa: és cert que sí aprofitaria el guió de les pròximes sessions ben concretat  perquè la PUD estaria tancada a setmanes vista, però a més llarg termini aquest substitut hauria de acabar les PUD següents d’acord a la PGA i la temporalització general establida en el departament corresponent. Com a professor, ha de ser un professional competent i no tindrà cap problema.

Per últim recordem que, en les reunions d’etapa, s’avaluen els registres de classe: allí es constataria si s’han emprat tots els elements presentats en la PGA, així com els valors dels indicadors que mesuren el grau de cumplimentació de la PUD, per a prendre les mesures de millora corresponents.

Per tant, no veig lògic que en setembre estiga tancat el guió de cada classe de més enllà de desembre, donat que tal cosa suposarà un munt de feina (burocràtica)  extra que acabarà per no motivar (= il.lusionar) a fer més coses (= innovar) amb els alumnes, que és el que més ens agrada: compartir el nostre temps amb ells.

Pasdoble: Josep Malonda

 ·  J o s e p   M a l o n d a  ·

·  P a s d o b l e  ·

El pasdoble “Josep Malonda” és una composició dedicada a una persona que per al món de la música i la cultura del seu poble, Oliva, ha sigut tot un referent. Des de ben jove, quan la vida cultural estava tan condicionada pel règim d’aquella època, Pepe Malonda, Pepito per a amics i familiars, mostrava un entusiasme encomiable cada vegada que mamprenia diverses iniciatives que poc a poc sortien gràcies als nous aires d’apertura que començaven a tensar les costures de la societat tardofranquista. Ell ha sigut en moltes ocasions la primera espurna, el primer impuls de moltes propostes que després han madurat i han passat a formar part del perfil cultural d'Oliva.

Quanta gent hem passat en algun moment de la nostra vida per la música amb la mà de Pepe Malonda! Tots guardem un grapat des vivències, anècdotes, records, quina cosa va supondre el nostre mestre per a la nostra afició/vocació musical: classes de solfeig, concerts de la coral Santa Cecília, cant d'albades, grup de dances, colles de dolçaines i tabalets, misses de Perosi, desenclavaments, serenates, aurores amb els festers del Rebollet i del Crist, la banda municipal de música, trobades i encontres, eixides a pobles per recabar repertori i conèixer més manifestacions populars de cants i balls, viatges, mestre d'escola... I sempre des de la generositat més desinteresada i predisposició més absoluta, tan característics de la seua manera de ser. 

Al cap i a la fi, “Josep Malonda” podria ser un homenatge a tants apassionats que van fer de la música i la cultura del seu poble el batec de la seua ànima, i que a més a més no es van poder resistir a fer-nos partícips a tots els que hem estat prop d’ells de la seua alegria vital i de l’estima per la música en qualsevol de les seues manifestacions. 

La música de les cançons, dels balls, d’interpretacions, arranjaments... d’artistes com Josep Malonda ens han fet cristal.litzar el sentit i l’essència mediterrània a molta gent, i per çò un servidor amb aquesta obra li ret el seu reconeixement més sincer.

J.R.M.T.

Editor

Idea original

Partitures PDF

Última actualització 08-maig-2026

Escolteu-la

Amb acompanyament de piano

L'estrena

Teatre Payà de Borriana 16/05/26

El dia de l'Homenatge 

Església del Carme a la platja d'Oliva 02/08/26

Carpeta de treball

És precís donar les gràcies a Josep R. Bataller i Llàcer per haver-se entussiasmat i dut endavant aquest pasdoble, i per la seua magnífica versió per a dolçaines i que amb els altres amics presents va interpretar per primera vegada al Xiringuito de Forna el dijous 7 d'Agost de 2017.

Aquesta és una composició feta per un aficionat. La partitura està oberta a qualsevol que la vullga versionar, la qual cosa l'autor agrairà de bona veritat.

Joan R. Malonda T.

L’Aigua Blanca d’Oliva.

Estiu de 2014

Fina Nebot

Estimada Fina:

Una persona que t’aprecia bona cosa, Encarna, la cuinera, et dedica unes paraules que poden resumir el sentiment de totes les persones que hem estat al teu costat tants anys. 

Ella et diu:

“GRACIAS POR ESTOS AÑOS QUE HEMOS COMPARTIDO EN EL COLE. VOY A ECHAR DE MENOS TU GRAN AYUDA DIA A DIA EN EL COMEDOR, TUS PEQUEÑOS ENFADOS...

“PERO TE RECORDARÉ SIEMPRE CON MUCHÍSIMO CARIÑO.

“UN ABRAZO DE LA COCINERA.

A l’hora de buscar fotografíes de tots estos anys, n’hem trobat poquetes. Ja saps que quan hi ha alguna activitat sempre hi ha algú en la càmera per pillar als alumnes fent alguna acció interessant o estant en una situació simpática, i ells es deixen retratar, ja saps que els encanta.

Però amb els adults la cosa es complica: és curios com, sobre tot vosaltres les dones, vos entra vergonya en eixir i fugiu de l’obejctiu com si foreu xiquetes adol·lescents. 

Doncs bé, amb tu la cosa s’ha fet encara més difícil. Tots estos anys ha estat quasi impossible capturar la teua imatge, i tots sabem el perquè…

Fina, has sigut tot este temps una persona amable, treballadora i cumplidora, discreta sobre tot, i per supost professional i competent. Quantes vegades has estat la primera cara cordial en rebre als que arribàvem a l’escola, i la última persona en demanar ajuda amb les tasques complicades... I tot el temps des de la discreció, evitant qualsevol protagonisme superflu. No has sigut amiga de massa pompa ni ostentacions. Per això ens ha sigut tant treballós retratar-te i fer-te una foto.

Sempre has deixat les teues obligacions per atendre primer les persones que et sol.licitaven, i quan alguna cosa els demés no la feem com tocava, no et cansaves mai de millorar-la per evitar posteriors inconvenients. Els que et coneixiem bé no hem tingut mai motius d’estar agraviats: hem sabut vore entre línies el que et passava en algun moment dificultós, i ens ha sigut fácil disculpar algun malentés o desencontre. És difícil mantindre sempre el somriure en esta santa casa, amb tanta feina, qué t’he de contar que tu no sàpies… Fina, tots trobarem a faltar el teu caràcter, la teua forma de ser. Ens has de perdonar si no t’hem donat les gràcies amb més freqüència, i si hem abusat de la teua disponibilitat i amabilitat desinteressada. Moltes vegades se’ns ha oblidat que tu estaves ahí, i que moltes coses desapercebudes però no per això menys importants s’han fet bé per tu.

Ara que arriba l’hora d’un merescut descans, voldriem que et quedares amb la sensació d’agraïment que ens deixes per la teua feina i companyia.Tant de bo pugueres disfrutar de la teua merescuda jubilació, i que el Nostre Senyor et done bona cosa de salut per a què faces tot allò que les obligacions professionals t’han impedit. Per la nostra part, hem de donar-te les gràcies per tot, i desitjar que el record de les persones que t’hem acompanyat en aquesta etapa de la teua vida et siga un motiu de satisfacció i orgull allà on estigues, i que recordes sempre que ens tens ací per al que vullgues.

El col·legi de la Consolació de Nules és més consolació gràcies a persones com tu. Ens queda el teu exemple en moltes coses.

Tal i com diu la nostra cuinera, 

… TE RECORDARÉ SIEMPRE CON MUCHÍSIMO CARIÑO.

UN ABRAZO.

Graduació de 4rt d'ESO

Estimats alumnes:

Ara que arriba el final de la vostra etapa escolar, com a professor vostre (i tutor en 1er d’ESO) he de reconéixer que he hagut d’esforçar-me prou en alguns moments per estar a la altura de les vostres expectatives, de les vostres inquietuts, que n’han sigut un grapat.

Vos he vist un grup complexe, amb una gran riques de caracters i amb sensibilitats molt diverses que algunes vegades es traduïen en malentesos, equívocs... Moltes situacions que en l’adol.lescència prenen un protagonisme excessiu que acaba distraent tot allò que veritablement és important. Com que he tingut la sort de que vosaltres m’heu fet partícip de les vostres preocupacions, he pogut seguir la vostra evolució i m’alegra moltíssim constatar que, ara que heu arribat al final de la vostra etapa escolar, vos heu convertit en un grup ric, noble, inquiet, i que uns als altres sorprenentment us complementeu, us enriquiu i, el que per a mi és el més important, us accepteu. És cert que cadascú sou com sou, però no m’enganye si pense que es trobeu a gust quan esteu junts.  Al capdavall, heu estat un bon curs.
 
Quan estiga la vostra orla al corredor de Secretaria, vore-vos em farà sentir de nou l’aire fresc de la vostra viltalitat, i recordar-vos em deixarà un somriure de gratitut cap a voslatres i tots els detalls que heu tingut amb mi. Ací al col.legi deixeu al vostre amic i professor. Espere haver superat amb bona nota estes dos qualitats pel que respecta a vosaltres.

Joan Malonda, un dels vostres professors.

La comunicació escola família i entorn (I)

1. Bon dia. Vinc a entrevistar-me amb el professor del meu fill.

Des de la tasca docent amb els alumnes de Secundària, la relació entre el professor i els pares no ha de descuidar-se en absolut. La feina del professor es torna molt més efectiva si compta amb la complicitat de les famílies i s’aconsegueixen sincronitzar els esforços educatius des de cada àmbit: el familiar, l’escolar, el seu entorn...

En la inmensa majoria de les ocasions en què el professor tutor es reuneix amb els pares per tractar aspectes de l’educació dels seus fills, els temes a tractar són els habituals: cóm va en la classe, qué tal els resultats, algun problema amb companys... El professor dóna la informació que els pares podem complementar o puntualitzar en alguns aspectes i, si s’ha de millorar algun indicador, acorden els compromisos adequats que algunes setmanes més endavant revisaran. I poc més. El tutor haurà estat prenent nota al seu quadern de tot allò tractat amb l’entrevista, i que pot servir com a guió o recordatori en encontres posteriors. Els pares estaran agraïts per aquest interés al comprovar com el professor anota allò que han compartit, i que és pel bé del seu fill. Des de la meua experiència professional, aquesta ha sigut la tònica habitual en les meues entrevistes amb les famílies. 

Fins fa poc, en la majoria de centres escolars l'entrevista personal directa al centre era l'únic espai on pares i professors intercanviaven informació. Si no hi havia ninguna causa important, en dos o tres reunions al llarg de l'any ja estava tot donat. A més a més, l'actual difícil cojuntura laboral del país (atur, precarietat laboral, horaris allargats...) no invita precisament a les famílies a buscar temps d'encontre amb els educadors.

2. ¡Els pares anem a fer un grup de whatsapp del cole, que els nostres fills ja se l'han fet!

Les noves tecnologies han entrat de ple en les nostres vides. Concretament, les xarxes socials permeten una comunicació directa, fluïda i inmediata entre amics, familiars, companys, colegues... Els alumnes són uns autèntics devoradors d'aquest canal de comunicació.

Deixeu-me exposar-vos que la meva experiència familiar i professional en este àmbit és molt positiva. La majoria dels nostres xiquets comparteixen tasques escolars, aclareixen dubtes, fan feines de forma col.laborativa intercanviant informació i elaborant continguts. El meu major per exemple usa un joc bèl.lic amb joves d'altres països que, mira per on, el fan parlar en anglés més que qualsevol classe de repàs; la meua menuda segueix tots els detalls dels entrenaments del seu grup a través del mòbil, evitant telefonades innecessàries; els pares podem acordar distintes activitats relacionades amb la vida dels fills: el fútbol, la música, altres celebracions...I, quan he tingut ocasió, els contactes que he establit des del centre on impartisc la meva tasca docent amb les famílies han estat molt satisfactoris: inmediatesa, claretat, respecte...

¿Per què llavors hi ha tant de recel a l'hora d'implementar la relació escola-casa mitjançant les tecnologies de la comunicació? Perquè des dels mitjans de comunicació les notícies en este camp es refereixen quasi sempre a situacions negatives. Pel que fa a les xarxes socials, l'alarma social ofega qualsevol discurs innovador i optimista. Hi ha que prendre totes les cauteles, no importa el contexte.

I és que fàcilment tot este món pot desvirtuar-se i ser origen de situacions no recomanables. Les xarxes socials possibiliten mantindre una comunicació totalment informal i sense cap ingerència sobre qualsevol aconteiximent, qualsevol tema, i amb qualsevol intencionalitat. I molta gent entén que l'enorme llibertat que aquesta via de comunicació ofereix és sinònim d'impunitat. Els riscos són seriosos, i segur que podriem presentar un gran nombre de casos on situacions d'abús, assetjament, rumors malintencionats, etc. s'han produït mitjançant aquestes eines. Bo, en els nostres temps també passava tot açò (o no?), però llavors el món era d'una altra manera i pareixia que els pares teniem més control sobre la vida dels nostres fills, mentre que ara sembla que tot costa prou més d'abarcar. Ara les coses poden arribar molt més lluny.

3. Pues mira lo que m'han dit, i ja voràs com segurament encara és més gros.

Com en qualsevol àmbit, la vida del centre escolar genera situacions que no segueixen les pautes desitjades. Les més habituals són: resultats acadèmics insatisfactoris, relacions conflictives entre alumnes sense especial afinitat, lleus conculcacions al Pla de Convivència, etc. Quan es dóna una situació d'aquestes, sempre hi ha algun implicat amb una situació incòmoda que hauria de corregir: un alumne que ha de posar més ganes en la feina, companys que haurien de mostrar-se més amables o més empàtics, un professor que no aconsegueix reconduir alguna deficiència en el seu quefer docent, uns pares que no dediquen prou atenció o acompanyament als seus fills, etc.

I quan la sintonia entre el centre escolar, els alumnes i les famílies no va fina, és molt golós carregar-nos de raó davant els nostres semejants. I amb les xarxes socials ho tenim a pèl. Perquè aquestes es converteixen en una magnífica caixa de ressonància dels nostres arguments quan busquem lliurar-nos de la nostra responsabilitat. Els alumnes diran el que passa a la classe posant l'émfasi a allò que més els interesse, els pares contaran als seus amics amb nous arguments allò que els seus fills han dit a casa, etc... I ja sabem que cada vegada que es transmet una idea, es desvirtua d'alguna manera: permeteu-me que us pose un exemple amable amb aquest breu video de l'eclipse, de l'humorista Eugenio.

No vull dir amb tot açò que de portes cap a fora tot siga hostil contra el centre. Però quan es forma un corrent d'opinió negatiu, l'escola hauria de saber reaccionar amb prestesa i eficàcia, perquè ja sabem que mou més polseguera un cas dolent que no tota la resta positiva.

4. El col.legi també té whatsapp.

Un centre escolar ha de tindre ben greixats les seues vies de comunicació per eixir al pas d'aquelles informacions falses o si més no malintencionades. Quan des del centre es detecta una situació tòxica, és perquè aquesta ja porta dies rodant. Aleshores es fa una crida des de direcció a la comunitat educativa apel·lant la responsabilitat i el trellat de tots els seus membres, però poc més. Moltes vegades dins del col·legi es pren una postura de lamentació (amb les famílies passa el mateix), que no per ser certa deixa de ser pràcticament estèril, i que acaba perjudicant (els educadors i inclús les famílies) la il·lusió i les ganes de fer coses noves  amb els alumnes. I ells ho percebeixen, i els afecta més del que ens pensem.

Conclusió: els centres escolars han de perdre la por a les noves tecnologies: les han de fer servir per arribar a tots amb el seu missatge de servici a l'educació dels alumnes i de total col·laboració amb les famílies. Els professors hem de ser uns professionals amb unes habilitats socials on l'assertivitat i l'empatia són la clau per comunicar a les famílies tot allò que siga del seu interés. El col.legi ha de saber obrir-se a l'entorn, i interaccionar amb ell.

5. Epíleg

En un curs per al professorat(*) impartit per Alper Consultores, els ponents exposaren els següents quatre principis bàsics o lleis de la comunicació (Birkenbihl i Watzlawick), que són aplicables en qualsevol àmbit de relació:

1. No hi ha cap situació amb comunicació 0. Inclús la simple presència ja dóna a entendre coses. Fins i tot el silenci absolut.
2. En una comunicació, la realitat que compta és allò que el receptor entén, i no el que l'emissor ha dit. Perquè és allò que entén el receptor el que originarà un comportament o acció determinada.
3. L'emissor té la responsabilitat de que el receptor entenga correctament allò que se li ha transmet. Ha de saber estructurar el missatge adequadament, el.legir el canal i el codi més idoni, i escollir la millor ocasió per a la comunicació.
4. Cada comunicació implica un aspecte de contingut (àmbit racional) i un aspecte relacional (àmbit emocional), condicionant aquest últim al primer. Si els dos nivells estan en consonància, es reforcen mútuament i la comunicació és molt més efectiva. Per contra, en cas de conflicte el contingut emocional tindrà prioritat sobre el racional.

(*Gràcies, Encarna i Mª Ángeles)
(Última revisió: 9/03/2014)