Ara que comencen els dies de pluja i humitat, recorde les
vesprades dels hiverns que teniem que estar els xiquets en casa, sense poder
eixir a jugar al carrer. Algunes d’eixes vesprades jo estava a casa ma uela,
una casa d’aquelles de tres navades, pati i corral.
En la segon ‘navà’ es trobava l’estança que hui diriem ‘el
comedor’: comforme entres a la dreta la ximenera encesa, dos armaris obrats a
la paret, i enfront l’escala que portava al primer pis, on es trobaven les
habitacions dels fills, i l’accés a la cambra, tan baixeta que per assomar-te
pels finestrons del carrer tenies que agatxar-te per no topolar amb ‘les
meulaes’. En la tercera navà estava la cuina i un ‘váter’, que era com diem al ‘cuarto
de bany’ quan encara no teniem la tina. Jo encara he conegut mon pare llavar-se
amb una gaveta i una pastilla de sabó sentat en una cadira en mig del pati. Al
fondo de la casa el corral, a vegades amb portella al carrer de darrere.
Vesprades grises, “a poqueta nit”, amb els carrers banyats i
buits, impossible jugar amb els altres xiquets, que també s’havien quedat a sa casa.
Després de berenar (pa i llonganissa, qué bona!) em passava llargues estones a
soles. I, clar, m’avorria. Sobre tot a casa ma uela.
Recorde dos coses que posaven especialment nerviosa a ma
uela, també als altres majors. No suportaven vore girar una cadira sobre una
pata. Ni tampoc fer girar un ‘paràuies’ obert sobre la seva punta. “No ‘fages’
axò, que pot caure casa”, m’advertien seriosament. No era un marmoló normal: t´ho
dien tot convençuts. Quan amb una mà posaves una cadira (aquelles cadires de
bova, baixetes) tombà cap arrere sobre una sola pata, fins trobar un equilibri
peculiar, i la fees girar com un trompo, o obries un paraigües i el posaves de
punta en terra i el fees girar com uns cavallets de fira, inmediatament una veu
severa et manava que deixares de fer-ho. “Per què?”, preguntava jo, i la
contestació era qualsevol cosa menys racional:”No em faces parlar i creu!”. I
ahí s’acabava tot. No li pegaves moltes voltes al tema. T’ho manaven hi ho fees,
i au.
I mentres, al carrer, la nit ja havia caigut sobre les
cases, i arribava l’hora de pensar en què fem per a sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada