La Revista: 1998-2011

EDITORIAL

La Revista és una publicació del col.legi de Nuestra Señora de la Consolación, de Nules. Ha sigut un espai obert a la participació de tota la comunitat educativa, amb la intenció d’arribar a tots. A través d’ella hem vollgut mostrar a la societat un estil educatiu i de convivència fonamentat en la confiança en les persones des dels valors de l’Evangel·li amb el carisma de la Consolació, l’obra de Santa Maria Rosa Molas. 

La nostra publicació va nàixer el curs de 1998, pensada inicialment com una activitat enquadrada dins de l’àrea d’Informàtica de Tercer d’ESO. Aprofitant que els alumnes havien d'adquirir una sèrie d’habilitats amb el processador de textes, la metodologia es va enfocar cap a la seua implicació tant en l’elaboració de continguts propis del seu curs com en la recompilació d’altres produccions: redaccions, entrevistes, resums de premsa, cròniques de les distintes activitats del col.legi, articles, produccions literàries, fotografies…

Des dels més grans fins a la gent més menuda tots han tingut l’ocasió de deixar la seva imprompta entre les pàgines de La Revista. Qualsevol pretexte era vàlid per eixir en la nostra publicació: un treball de literatura, les celebraciopns organitzades des de l'equip de Pastoral, manualitats, alguna visita il.lustre, activitats extraescolars, reflexions sobre algun tema d’actualitat, la setmana cultural, la convivència de principi de curs, les noves incorporacions a la comunitat educativa, els festivals de Nadal o de Final de Curs, la maternitat (o paternitat) del professorat, el comiat de les persones vollgudes, les activitats dels antics alumnes i de l’AMPA…  i així tot allò susceptible de ser compartit des de l’alegria i la il.lusió. Encara que el caràcter propi del centre marca unes línies d’identitat ben definides, molt poques voltes la lectura prèvia dels esborranys ha alterat la idea dels seus redactors.

La elaboració d’un número era, en teoria, relativament senzill. Al principi del trimestre, una plantilla de seguiment d’articles al tauler de la Sala de Professors anava arreplegant idees, propostes, events, etc. que podien ser candidats a ser elaborats amb suficient extensió. Si algú tenia alguna ocurrència, l’apuntava allí i ja està. Així, conforme anaven passant els dies, en aquesta fulla anavent afegint-se més detalls: qui seria el redactor o redactors, quin material gràfic acompanyaria el text, amb quin suport físic (paper, disquet, collage, etc), quin tractament previ (escanejar, teclejar, fotocopiar...). Cada article tenia assignat un codi de forma que els distints originals o materials adjunts estagueren ben identificats, i així, podien quedar recopilats en una mateixa carpeta. En la plantilla anava marcant-se les distintes etapes del procés de muntatge en l’arxiu digital que finalment esdevindria en la revista a publicar.

Un aspecte que no s’ha aconseguit alcançar pràcticament en cap número és l’estructuració dels continguts seguint un índex definit, o al menys una compartimentació temàtica homogènia. L’únic criteri que es feia servir per composar les diferents pàgines era que els espais en blanc foren els menos possibles. De totes formes, les primeres fulles tenien una matèria més formal: articles de pastoral, reflexions, indicacions des del Departament d’Orientació… però a partir de la quarta pàgina els articles esdevenien com una mena de macedònia periodística que, personalment, sempre m’ha paregut que li donava frescura i espontaneitat al resultat final. Això sí, els acudits i altres notes més simpàtiques quedaven millor al final.

Quan s’aproximava la data límit, la cosa s’accelerava. Buscar al que t’havia de passar una redacció, insistir a algú que completara aquelles línies que havien d’acompanyar la crònica d’una activitat, tornar a proposar a algun company que no es veia en ànims de mostrar la seva habilitat literària… Al final, llavors, sols quedava imprimir una prova per a què es corregiren errades ortogràfiques i alguna paraula que, més pel contexte que per la intenció, puguera ser inapropiada.

Un dels trets identificatius que en general tots estavem d’acord era la inclusió d’abundant material fotogràfic, que reflectira l’ambient del col.legi. Els xiquets i xiquetes transmeten un munt de sensacions positives a través dels seus gestos, i sempre estaven dispostos a posar davant l’objectiu. A la Sala de Professors sempre podies trobar algú que duguera una càmera fotogràfica, i poder així capturar alguna escena simpàtica de la vida escolar. També era un recurs publicitari, una forma de afavorir la difussió de la publicació entre famílies i coneguts.

Amb no pocs esforços aconseguiem quadrar tots els continguts previstos en un nombre de pàgines igual a un múltiple de quatre: no oblidem que La Revista està maquetada en paper Din A3. Reduint per ací, estirant per allà, posant fotos, clips… la pàgina impresa no donava cap oportunitat a l’horror vacui . I, com moltes vegades passava, sempre apareixia una nova ressenya que hi havia que incloure sí o sí abans d’enviar-la cap a l’imprempta. Torna a fer un exercici de Tetris per afegir el nou contingut i no descartar-ne cap dels que ja hi estaven. O, afegir quatre pàgines noves i buscar com omplir-les. Definitivament, arribava primer al col.legi la persona de la imprempta que havia d’endur-se el CD amb la revista en format digital, que els que hi estàvem ultimant-la amb totes les presses del món.

I arribava el moment màgic. Un dia entraves i escoltaves: “ja han portat la revista!”. Tot nerviós, anaves a la caixa i ne’n treies una, amb cura, notant les tapes terses i fines, inclús un poc càlides encara pel calor de la linotípia, i l’obries, eixa olor a paper nou, a tinta…

Allí estava. Allí la teniem. La Revista.

Joan Malonda.

Redacció.