EDITORIAL
La Revista és una publicació del col.legi de Nuestra Señora de la Consolación, de Nules. Ha sigut un espai obert
a la participació de tota la comunitat educativa, amb la intenció d’arribar a tots. A través d’ella hem
vollgut mostrar a la societat un estil educatiu i de convivència fonamentat en
la confiança en les persones des dels valors de l’Evangel·li amb el
carisma de la Consolació ,
l’obra de Santa Maria Rosa Molas.
La nostra
publicació va nàixer el curs de 1998, pensada inicialment com una
activitat enquadrada dins de l’àrea d’Informàtica de Tercer d’ESO. Aprofitant
que els alumnes havien d'adquirir una sèrie d’habilitats amb el processador de
textes, la metodologia es va enfocar cap a la seua implicació tant en
l’elaboració de continguts propis del seu curs com en la recompilació d’altres produccions:
redaccions, entrevistes, resums de premsa, cròniques de les distintes
activitats del col.legi, articles, produccions literàries, fotografies…
Des dels més
grans fins a la gent més menuda tots han tingut l’ocasió de deixar la seva imprompta
entre les pàgines de La
Revista. Qualsevol pretexte era
vàlid per eixir en la nostra publicació: un treball de literatura, les celebraciopns organitzades des de l'equip de Pastoral, manualitats, alguna visita il.lustre, activitats
extraescolars, reflexions sobre algun tema d’actualitat, la setmana cultural,
la convivència de principi de curs, les noves incorporacions a la comunitat
educativa, els festivals de Nadal o de Final de Curs, la maternitat (o
paternitat) del professorat, el comiat de les persones vollgudes, les
activitats dels antics alumnes i de l’AMPA… i així tot allò susceptible de ser compartit
des de l’alegria i la il.lusió. Encara que el caràcter propi del centre marca
unes línies d’identitat ben definides, molt poques voltes la lectura prèvia
dels esborranys ha alterat la idea dels seus redactors.
La elaboració
d’un número era, en teoria, relativament senzill. Al principi del trimestre,
una plantilla de seguiment d’articles al tauler de la Sala de Professors anava
arreplegant idees, propostes, events, etc. que podien ser candidats a ser elaborats
amb suficient extensió. Si algú tenia alguna ocurrència, l’apuntava allí i ja
està. Així, conforme anaven passant els dies, en aquesta fulla anavent afegint-se
més detalls: qui seria el redactor o redactors, quin material gràfic acompanyaria
el text, amb quin suport físic (paper, disquet, collage, etc), quin tractament
previ (escanejar, teclejar, fotocopiar...). Cada article tenia assignat un codi
de forma que els distints originals o materials adjunts estagueren ben identificats,
i així, podien quedar recopilats en una mateixa carpeta. En la plantilla anava
marcant-se les distintes etapes del procés de muntatge en l’arxiu digital que
finalment esdevindria en la revista a publicar.
Un aspecte
que no s’ha aconseguit alcançar pràcticament en cap número és l’estructuració
dels continguts seguint un índex definit, o al menys una compartimentació
temàtica homogènia. L’únic criteri que es feia servir per composar les
diferents pàgines era que els espais en blanc foren els menos possibles. De
totes formes, les primeres fulles tenien una matèria més formal: articles de
pastoral, reflexions, indicacions des del Departament d’Orientació… però a
partir de la quarta pàgina els articles
esdevenien com una mena de macedònia periodística que, personalment, sempre
m’ha paregut que li donava frescura i espontaneitat al resultat final. Això sí,
els acudits i altres notes més simpàtiques quedaven millor al final.
Quan
s’aproximava la data límit, la cosa s’accelerava. Buscar al que t’havia de
passar una redacció, insistir a algú que completara aquelles línies que havien
d’acompanyar la crònica d’una activitat, tornar a proposar a algun company que
no es veia en ànims de mostrar la seva habilitat literària… Al final, llavors,
sols quedava imprimir una prova per a què es corregiren errades ortogràfiques i
alguna paraula que, més pel contexte que per la intenció, puguera ser inapropiada.
Un dels trets
identificatius que en general tots estavem d’acord era la inclusió d’abundant
material fotogràfic, que reflectira l’ambient del col.legi. Els xiquets i xiquetes
transmeten un munt de sensacions positives a través dels seus gestos, i sempre
estaven dispostos a posar davant l’objectiu. A la Sala de Professors sempre podies
trobar algú que duguera una càmera fotogràfica, i poder així capturar alguna
escena simpàtica de la vida escolar. També era un recurs publicitari, una forma
de afavorir la difussió de la publicació entre famílies i coneguts.
Amb no pocs
esforços aconseguiem quadrar tots els continguts previstos en un nombre de
pàgines igual a un múltiple de quatre: no oblidem que La
Revista està maquetada en paper Din A3. Reduint per
ací, estirant per allà, posant fotos, clips… la pàgina impresa no donava cap
oportunitat a l’horror vacui . I, com
moltes vegades passava, sempre apareixia una nova ressenya que hi havia que
incloure sí o sí abans d’enviar-la cap a l’imprempta. Torna a fer un exercici
de Tetris per afegir el nou contingut i no descartar-ne cap dels que ja hi
estaven. O, afegir quatre pàgines noves i buscar com omplir-les.
Definitivament, arribava primer al col.legi la persona de la imprempta que
havia d’endur-se el CD amb la revista en format digital, que els que hi estàvem
ultimant-la amb totes les presses del món.
I arribava el
moment màgic. Un dia entraves i escoltaves: “ja han portat la revista!”. Tot nerviós,
anaves a la caixa i ne’n treies una, amb cura, notant les tapes terses i fines,
inclús un poc càlides encara pel calor de la linotípia, i l’obries, eixa olor a
paper nou, a tinta…
Allí estava. Allí
la teniem. La Revista.
Joan
Malonda.
Redacció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada