Hola, Iris...Les coses haurien d'haver sigut d'una altra manera. Primer estem nosaltres, els més majors, els que tenim més anys, i que amb més o menys fortuna hem intentat mostrar-vos el que sabem de la vida per a què vosaltres ho feu millor o, si més no, per a què no feu les mateixes pífies. Després eixa feina la teniu vosaltres amb els que vindran darrere, i així és com tots ho esperem. I nosaltres ja us haurem deixat. Però, me cague’n la mar, Deu ha vollgut girar-ho tot cul per amunt, i ens ha trasbalsat totalment, sense saber el perquè, esperant que la nostra confiança amb allò que creem ens mantinga dempeus...
Els que vos hem conegut als dos (Héctor i tu) lamentem que les coses hagen passat d’aquesta manera. Però, mira per on, resulta que els que veniu darrere també ens ensenyeu coses, als majors. He conegut Héctor com una persona amable, amb la seua risa generosa en la cara tot el temps, sensible, educat, natural, noble... I gràcies al que he vist en ell (i en tu) jo he aprés a ser una miqueta més bona persona, i a disfrutar més de la vida i de la gent que m’estima.
Afortunadament, Iris, tu guardes un bon talló del teu germà amb el teu caràcter i la teua naturalitat (Ell tenia també el teu gènit?), i així, quan tornem a saludar-te, la llum dels ulls d’Héctor es deixaran vore a través dels teus ulls, i ens reconfortarà, una vegada més, estar al costat d’una bona persona.
Un abraç per a tu i la teua família, que a Héctor el Nostre Senyor ja l’ha abraçat.
Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada