Química (o serà filosofia?) per als alumnes d’ESO.

0. Introducció.

En la meua tasca docent (sóc professor d'ESO), en més d'una ocasió m'he vist en la tessitura de tindre en classe algun alumne adol.lescent que acaba de perdre algun familiar, o algun ser vollgut, conegut... Quan pense quina cosa pot reconfortar-lo a ell o als seus companys de classe, a vegades  acudisc als seus llibres de text.

1. Quantitat de matèria.
Sabent que en  un mm3 caben uns 50 granets d’arena, ràpidament podem arribar a què  en 1 km de platja de 200 m d’amplària hi hauran un promig de 1E17  (100,000,000,000,000,000) granets. 
Per altra banda, a través d’Intenet es pot consultar la proporció dels elements químics presents en el cos d’una persona (hidrògen, oxígen, carboni…) I, amb una miqueta d’estequiometria de secundària (mols, número d’Avogadro…), calculariem que, per exemple, algú que pese 70 kg tindrà uns 6,7E27 àtoms (6,700,000,000,0... Uf, 26 zeros, ja m'he cansat!). Tant si ens referim als granets de sorra com als àtoms, lesquantitats que resulten són tan abrumadores que escapen a la nostra experiència habitual. Però encara tot i això, ¿podriem extraure alguna conclusió comprensible?

Perquè aleshores resulta que cadascun de nosaltres, deixeu-me insistir, tenim aproximadament tans àtoms al nostre cos com granets d’arena en toooootes les platges de la Terra. I des de Dalton i Lavoisier (llei de la conservació de la massa, etc.) sabem que aquestes partícules elementals ja existien pràcticament des del principi dels temps, abans inclús de què el Sistema Solar es formara*. Així doncs, com que els àtoms són una cosa tan minúscula i pràcticament inalterable, i a la vegada tan nomborsa, estic segur que aquest estiu prenent el bany a la platja d'Oliva m'haurà tocat aigua que alguna vegada ha estat al Nil dels faraons, o als estanys dels jardins colgants de Babilònia, o que en alguna excursió per la Serra d'Espadà hauré respirat fum de les ximeneres d'Auswitch. Entre altres coses.

2. El dol per una persona morta.

Llavors, si fent el raonament invers i ens mirem el nostre propi cos… ¿On estaven cadascun dels meus sis mil set-cents quatrillons d'àtoms fa 8 mil milions d’anys? Estes partícules que ara formen els meus cabells, l'iris dels meus ulls, els vasos del meu sistema circulatori, els meus òssos... ¿on estaven, per exemple, fa 90 milions d'anys quan els dinosaures dominaven la Terra? Quines hauran sigut les seues històries individuals en tot este temps fins el dia d’avui que ara formen el meu cos?

Ara, tots ells es troben junts en esta meravellosa màquina que és un ésser viu (el meu cos, el teu, aquell, aquella…), esperant continuar el seu viatge per tot l’univers, perquè així ha sigut sempre. No és cert que desapareixerem, perquè podem constatar aquesta evidència científica: els elements que ens conformen seguiran dispersant-se i combinant-se una i altra vegada, i cadascun dels àtoms formaran part d’altres sers, altres ens, inclús quan el Sol s'engullga la Terra i després s’apague, Allò que alguna vegada ens ha format tal dia com avui, continuarà recombinant-se durant milers de milions d'anys més. Tal i com diu l'oració, "pels segles dels segles".
Personalment esta constatació científica em dóna molta tranquil.litat i pau a la meua ànima. Vull dir que la mort ja no em fa (tanta) por perquè sé que, al menys materialment, no desapareixem: simplement tornem a disoldre'ns en la creació. Pense que esta idea pot mitigar el dol per els éssers que ens ha deixat: la seua matèria està ara seguint el seu viatge per l'univers infinit. ¡I què, si el nostre cos sense vida és embalsamat, sepultat, criogeneitzat, incinerat...! La naturalesa no té pressa en tornar fins l'últim mil.ligram del nostre ser a l'univers d'on hem vingut. Vaja si ho farà!

3. Epíleg.
Deixeu-me dir-vos, per acabar, que pot ser que algun àtom meu es trobe (o s’haja trobat ja) amb algun àtom vostre, i arriben a formar part junts d'alguna cosa nova… Però d'aixó ja parlarem quan vullgam fer poesia, veritat?

I, una última cosa: no hem parlat de la fe, ja tindrem ocasió. Ara tocava química. O filosofia.

(*PD: Algú m'ha d'explicar si la física quàntica reforça o debilita esta afirmació...)