RACISME

1.       Estadística bàsica.

Vos propose una senzilla activitat. Demanem a les persones molt majors (ancians, avis, familiars nascuts abans de 1940…) que ens diguen quans gemans eren en casa. I que comenten també el nombre de germans en les cases dels seus cosins (i dels veïns, altres coneguts d’aquella època, etc). Recordem uns quans d’aquests valors. En el meu cas els meus pares n’eren 4 de germans en cada casa, els seus cosins 3, 6, 4, 5,…

Tot seguit repetim la mateixa petició, però ara amb la gent nascuda als anys 60 i 70, principis dels 80. Observem que aquells valors ara són menors: aproximadament 3, 2, 4, 3, 2…

I avui en dia? La gent jove, menor de 20 anys, ¿quans germans són a casa? ¿I les famílies més recents?: 1, 2, 0, 2, 1, 3, 1… valors més alts són ara molt excepcionals.

I un altre detall també molt important. Quants dels nostres joves que completen la seua formació acadèmica acaba quedant-se al seu poble? Estem notant també en el nostre entorn la globalització?

2.       Obrint els ulls.

El nivell de vida que fins ara coneixem correspon a un cert “estat de benestar”. Conforme la demografia ha anat creixent, han anat apareixent noves activitats productives i comercials que ens han permet sostindre un sistema que ha prosperat gràcies al augment dels seus membres. Per tant, en el cas de les economies locals, més gent al càrrec de negocis i serveis per a atendre a la gent del seu entorn, més jornals i salaris. La riquesa venia per la diversitat i varietat d’activitats, les quals ampliaven les seues perspectives gràcies a que l’increment de la població ho permetia.

Però si tornem al punt anterior, estem constatant que la taxa de variació de la població auctòctona està caent, i que les botigues, comerços, tallers, altres negocis… comencen a notar que no tenen la base local necessària per a mantindre el seu ritme de negoci.

I les administracions que fan ús dels impostos per mantindre la quantitat i qualitat dels servicis als ciutadans ¿podran mantindre una presió fiscal tolerable en els sectors productius si aquestos deixen de creixer? Ai! les pensions, les subvencions, les ajudes...

3.       Reflexionant.

Gràcies a Intenet, el món s’ha convetit en un escaparate on tothom pot vore les desigualtats tan indecents que existeixen entre els més privil.legiats, el món desenvolupat, i els desheretats, el Tercer Món. Aquestos comproven que en altres llocs es pot dur una vida digna: a Europa,

Nordamèrica, etc.  mentre que a casa seua el treball dur, els abusos, la misèria i la desprotecció, la fam... van arrelant-se més i més perquè els poderosos no volen perdre ni un miligram del seu status, i la corrupció, l'extorsió i la inmoralitat perpetuen la injustícia, ofegant qualsevol oportunitat d’emancipació, parasitant la riquesa local des del primer moment.

I tingam present que els poderosos no els agradarà perdre la força productiva que treballa (moltes vegades de manera inconscient) al seu servei, i que en realitat els importa un pito que per baix se’n vaja tot a la merda sempre i quan dalt es mantinga segur el seu cadafal, tal i com està passant realment. Ja buscarien altres mitjans per seguir així.

I ara no tinc ganes de parlar de cóm els països industrialitzats han enriquit el seu patrimoni durant la seua etapa colonial. Hi ha per posar-se malalt.

4.       Conclusions.

Tenim llavors dos situacions.

a: El nostre model de vida té una població que s’envelleix al trot i que segurament acabarà fent-lo insostenible.

b: Al nostre país a més a més tenim el fenòmen de "la España vaciada": un gran nombre de comarques interiors que van despoblant-se perquè no veuen oportunitats de futur

c: En altres llocs del món la gent vol aconseguir una vida digna, i és capaç d’emigrar i treballar dur si fa falta per tirar endavant.

No cal ser un Premi Nòbel per començar a pensar en solucions. Cal mirar bé com crear la multiculturalitat necessària que ens permeta connectar i aprofitar els potencials que cada part dóna.

4.1      Anex.

Ens oblidavem d’un tercer punt:

c: Als que estan dalt no els preocupa massa si tot açò peta: tenen molt de marge d’actuació; ells tenen les esquenes cobertes. Alguns exemples: Neimar: 222M€, Cristiano Ronaldo: un anell de compromís a la seua nóvia de 400.000€... Quina obscenitat. 

Però, i nosaltres?

 

5.       Epílog: el racisme.

Si davant la inmigració som racistes no cal calfar-se el cap, tenim una solució fàcil i ràpida: "fora tot el que vinga de fora". Però al capdavall no és una solució sòlida, perquè comporta una espiral de contenció i represió cada vegada més insostenible. Cal doncs reflexionar bé per pensar solucions vàlides, perquè les reaccions viscerals com el racisme no són la resposta: sols són un pegat que no evitaran el pitjor dels finals.

Demanem al menys als nostres polítics que facen bé el seu treball.

I, si més no, no tirem més gasolina al foc.