1. Ser rei no és cap xollo.
El caràcter hereditari de la corona no és cap bicoca. No resol la vida a cap persona pel fet de nàixer en cuna reial. L'hereu de la corona ha d'assolir de ben jove uns alts compromisos i responsabilitats que li exigiran un comportament modèlic full time: com a cap d'estat és símbol de tots els ciutadans del país que regna (i regnar no és el mateix que governar, ja ho sabem): un rei (una Princesa d'Astúries) ha de ser mereixedor de tal representativitat; ha de mantindre les formes pròpies del seu càrrec, sabent-se seguit i observat 24/365. Si no es veu capaç de desenvoldre's en aquest contexte aleshores haurà d'abdicar i decidir sobre la seua vida com molts altres ciutadans: vegau el cas de Harry i Megan.
Pel que fa a les amistats també ho tenen escabrós. Perquè han d'anar amb mol de compte amb qui s'ajunten, ja que una mala acció d'algun membre del seu cercle d'amistats reverberarà inevitablement sobre ells i servirà de carnassa per als que es valen de la calúmnia per denostar la corona.
2. El rei té mes obligacions ètiques que un president de la república.
Si bé les característiques amb un president de la república pareixen semblants, pense que hi ha que afegir una variable interessant. Una república pot tindre un mal president, però això no farà perillar el règim republicà del país: el cap d'estat simplement serà substituït en quan siga possible i tot retornarà a la rutina habitual. A més a més, els expresidents gaudiran de la seua renumeració vitalícia per haver detentat tan alta magistratura, per molt coents que hagen sigut.
A més a més un president sap que té una durada limitada, i pot tindre la impressió al final del seu mandat de que el país no li ha reconegut la seva acció com es mereix, per tant pot arribar a pensar que no necessita ser tan impecable amb tot el que faça: sempre podrà dir que "altres presidents no ho han fet millor". Ja ho hem vist amb Trump.
En canvi un mal rei pot comportar l'enderrocament de la institució monàrquica, i eliminar una rica tradició històrica que amb més o menys imperfeccions (com totes les monarquies del nostre voltant) ha anat superant èpoques i adaptant-se a les exigències de les democràcies contemporànies. Seria un fet traumàtic sense retorn possible que un escàndol tombara un rei, perquè amb ell cauria també la corona. Ha d'estar sempre alerta...
3. El rei ha de mantindre una neutralitat escrupulosa en l'acció política.
Un president de la república està sota el paraigües d'unes sigles polítiques. En algun moment donat ha tingut que fer campanya; segurament la seua carrera política haurà començat des de la base, bregant-se en l'arena d'unes eleccions per tombar altres opcions, altres contrincants. Són accions completament legítimes, però que poden deixar en les hemeroteques declaracions i altres registres que algú pot considerar ofensives i que posteriorment poden tornar a la llum per retreure a la màxima autoritat de l'estat alguna cosa que l'avergonyisca. En una república, el cap de l'Estat i àrbitre de poders, és un "polític" d'un "partit polític" i per tant de part. Aleshores, pot ocòrrer que quan arribe una cerimònia on es necessite acompanyar a gent que ho ha passat mal, o reconèixer esforços i sacrificis, o posar-se al costat dels que demanen que la seua vida siga millor, la seua presència no siga acceptada per una part de l'electorat.
Per contra, un rei no s'haurà enfrontat mai a cap idea política, ni s'haurà recolzat en cap aspiració partidista. No li ha fet falta. Sols ha de saber estar representant-nos a tots, i advertir quan l'ordenament constitucional que ens hem donat els espanyols està éssent conculcat fent perillar la convivència, perquè el rei tampoc és cap florero, i té molt clares quines són les seues competències i atribucions. S'ha preparat, entre altres coses, per a fer-se mereixiedor de la representativitat de tots nosaltres.
4. El rei no es posarà per damunt de ningú, però ha de ser el primer referent.
Els polítics, començant pel President del Govern, no són els meus representants. No els he escollit per a què em representen, sinò per a què gestionen els recursos del país de la manera més equitativa i òptima possible. Són els meus treballadors. Jo en canvi em senc més representat pel rei.
Els polítics es saben obligats a tindre un comportament ètic, però tots sabem que hi han de millors i pitjors, i ho acceptem. Cadascun té el seu estil, i moltes vegades no estaran a l'altura de la seua responsabilitat, d'acord.
Però saben que, quan estiguen davant del rei, estaran observats per una persona irreprotxable que representa a gent bona, gent senzilla i honrada, a tots nosaltres, i que els exigeix (als governants) que mantinguen la decència i la dignitat en la seua acció política. En la meua opinió, esta funció de mirada ètica és una de les raons per la que molta gent antimonàrquica no vol al rei: no admenten que hi haja una figura que exemplaritze en la seua persona el màxim valor de la decència i la dignitat.
5. El rei Joan Carles no ho ha fet tot bé. Però tot i això no ha sigut un mal rei d'Espanya.
Joan Carles ha servit al seu país com ningú ho esperava fa 45 anys, i este país ha sortit molt beneficiat per la seva acció política i diplomàtica. A tots els nivells. Recordem la mutació de dicatadura a democràcia, els anys de plom d'ETA, la contenció del búnker franquista, els militars, els independentistes... Va renunciar als poders absoluts que heretava de la dictadura de Franco, després de passar 27 anys essent una titella decorativa del règim anterior, on ningú donava un duro per ell.
Joan Carles, abans de que el cadàver de Franco estiguera gelat del tot, es va comprometre a ser el rei de tots els espanyols i aviat va aconseguir una Espanya sense exilis i la superació de les qüestions que s'havien oposat a la societat espanyola en la tormentosa història recent. L'aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, després d'unes eleccions lliures en què van participar tots els partits polítics, va suposar la reconciliació dels espanyols i un gran acord nacional, que va complir el desig del Rei que Espanya fos un país europeu i iberoamericà , d'acord amb la seva vocació històrica, i una democràcia occidental avançada, on caberen tots, oberta al pluralisme representatiu i a l'alternança política. L'anomenada transició espanyola a la democràcia va ser un poderós reforç de l'autoestima nacional i, al mateix temps, un model admirat i imitat internacionalment.
Tot i aixó mantinc que el rei Joan Carles, fins i tot des dels seus errors i debilitats que ja creia amortitzats, ens ha deixat un regnat a què li devem més de 40 anys d'estabilitat i prosperitat, portant la monarquia parlamentària espanyola als millors estàndars europeus. Si al capdavall la justícia ha de dir alguna cosa, que ho faça, clar que sí, però que la Història ho afegisca al seu haber com cal, i no al socaire de baladrers i ressentits sense trellat.
6. Tenim una monarquia austera
Adaptació del comentari de Samuel Marti Vall a l'article “Don Juan contra Franco” -La Vanguardia, 30/12/2018-
Espanya és l'única monarquia d'Europa ratificada pels súbdits, en una Constitució en la qual els nacionalistes catalans van col·laborar i participar en la seva elaboració; però és que, a més, en Catalunya va ser votada més que en la mitjana de la resta de país.
Joan Carles va començar com un rei que va heretar enormes poders (fins al de nomenar Bisbes), però que es va desprendre de la majoria, minant les corts franquistes i portant una democràcia. El major
període de pau de la història a Espanya.
Avui en dia tenim una monarquia moderna i austera. Amb un Felip VI, molt preparat i bastant més educat, intel·ligent i honorable que altres "molt honorables", racistes alguns d'ells ("el nostre odi contra la vil Espanya és gigantesc"), o "La Família" (Pujol) famosa corrupta, o fins i tot assassins.
Com no podia ser d'una altra manera, la família reial espanyola té diners (herències d'avantpassats retratats en tots els museus del món, i emparentats amb totes les cases reials d'Europa). No obstant això, la seva fortuna és aproximadament unes 100 vegades menys diners que la família reial britànica, la qual bona part d'ella es reparteix (com saben bé els britànics) en diversos paradisos fiscals, i no obstant això són adorats pels seus súbdits, ciutadans d'una monarquia, que és la democràcia més antiga del món. I la fortuna belga és molt deudora de l'infame dominació de Leopold sobre el Congo en Àfrica. Tot i això, la fortuna del rei emèrit ha d'ésser investigada per acabar de deixar-ho tot clar.
Si es comparessin simplement les dades en euros de les dotacions dedicades a altres direccions de l'Estat, l'assignació més elevada és la de França (república), amb 112 milions, seguida a distància per la de Regne Unit, amb 45,6, després de la que se situen Holanda (39,1), "república" Alemanya (28,7) i Noruega de sol 6 milions d'habitants (25,1), mentre que la partida més baixa és la dels 8,4 milions destinats a la Casa de l'Rei d'Espanya, un país modern amb 49 milions d'habitants.
La Prefectura de l'Estat espanyol és una de les més barates de el món, segons es desprèn de la seva
Pel que fa a les Monarquies, el cost és el següent: cada luxemburguès paga 17,4 euros pel
sosteniment de la seva Prefectura d'Estat, mentre que als noruecs els costa 5,8 euros, als holandesos 2,4 €, als danesos 2,34 €, als suecs 1,3 €, als belgues 1,26 € i als britànics 75 cèntims d'euro.
Les dades són públics i a l'abast de qualsevol.
Epílog. Consideracions finals.
Tot i que Felip podria viure totalment tranquil amb la seua família perquè son pare el fea hereu d'un bon grapats de diners i descansar de tantes crítiques i atacs tan tòxics i malinencionats al seu quefer, segueix per contra al cap de la corona fent grans esforços per acabar de netejar-la de tot allò on son pare no ha sabut fer-ho millor, i posant-se al servei de tota la nació com a catalitzadora de les millors intencions i esforços per tirar endavant en estos temps tan complicats. I està fent-ho bé.
I per això em senc representat per ell allà on vaja: des d'organitzacions socials amb gent senzilla escoltant els seus anhels i transmitint els nostres millors desitjos, fins col.lectius estratègics de l'estat per demanar-los que cristalitzen les oportunitats de progrés i prosperitat de tots nosaltres. Això no és cap viatge de plaer: és un compromís 24/365 anb el país que representa, sense cap opció a la frivolitat.
Els tres últims reis han fet fan la seva important tasca de manera digna: Joan, Joan Carles i Felip han estat a l'altura dels temps que els ha tocat viure i al servei del progrés i la democràcia d'Espanya, des de contextes molt complicats, ahí estan le hemeroteques.
Jo sempre he dit que preferisc la monarquia fins el dia que no la preferisca, i per això intente anar més enllà de reaccions frívoles, irreflexives viscerals... que en són moltes i fàcils de modelar. No veig bons arguments hui per canviar de parer, i crec que hi ha que argumentar millor les opinions. I fixar millor quines són les prioritats del nostre país. A hores d'ara veig en el rei una figura que per tradició històrica, però sobretot perquè ens ha demostrat la seua valua amb fets, que té molt clar el seu paper representatiu, i sap mostrar-se en tot moment a l'altura de les circumstàncies, malgrat les vicisituts personals que una vegada més li arriben sense demanar-les.
Bravo, pues.
Malonda, he sido alumno tuyo durante un par de años y estoy muy orgulloso tanto de tu forma de educarnos como de tu forma clara y coherente de ver las cosas.
ResponEliminaLa monarquía en España no es más que una garantía de seguridad y estabilidad que no tienen muchos otros países y como tú dices, nunca habíamos estado tanto tiempo en paz y sinfonía.
Mucha gente critica sin conocer, cree que SM El Rey de España está sentado y cobra dinero cuando ha conseguido contratos y concesiones de miles de millones para empresas españolas que tributan en España cuyos trabajadores son ciudadanos de este país, independientemente de su nacionalidad. Además de que, como mencionas, las República Francesa, Italiana o Griega (por poner 3 ejemplos) son varias veces más caras que nuestra monarquía parlamentaria. Que es el mismo método de gobierno que tienen Holanda, Dinamarca, Suecia, Bélgica, Reino Unido... países democráticos, avanzados y desarrollados, tal y como es España. Un saludo!
He llegit amb deteniment tots els arguments exposats en l'article. Són tan clars i contundents que m'han ajudat a refermar les meues idees.
ResponEliminaEvidentment ser rei no és cap xollo. I també és evident que obligar als membres d'una família, els Borbons, a patir un calvari durant tota la seua vida no és cap indicador de maduresa democràtica. La tortura ja fa temps que està prohibida. En una República ens estalvaríem tot eixe patiment. Punt a favor de la República.
El rei té més obligacions ètiques que un president de la República, és clar que sí. Regalar-li un càrrec públic vitalici a una persona, sense cap responsabilitat penal (immunitat) i no eixigir-li a canvi un determinat grau d'ètica seria, diguem-ne, una broma de mal gust. Com he dit adés, en una República ens estalviaríem tot eixe patiment de puresa ètica. Punt a favor de la República.
El rei és una persona que no ha sigut elegida per ningú, ja que el càrrec és hereditari. Malgrat això, el rei, segons la Constitució, representa a tots els ciutadans d'un Estat autodenominat democràtic. Una contradicció tan òbvia suposa una immaduresa democràtica flagrant. Punt a favor de la República.
El monarca és de fet un símbol com l'escut i la bandera. Un símbol no pot tindre mai cap opinió política, ja que en cas contrari deixaria de ser el símbol de tots els ciutadans. A banda d'això, tots els actes públics del monarca han d'estar referendats pel govern. Ho diu l'article 64 de la Constitució. Per tant, el monarca és en la pràctica un delegat del govern. És a dir, el govern, segons la Constitució, li imposa al rei la seua opinió política. En una República, en canvi, el ciutadà Felip de Borbó podria manifestar lliurement la seua opinió personal política, com qualsevol altre ciutadà, sense cap censura ni imposició. Punt a favor de la República.
Ja en tenim de símbols que ens representen a tots els ciutadans: l'escut i la bandera. ¿És necessari un altre símbol més? ¿És necessari obligar a una família les 24 hores del dia a representar-nos com a símbol, amb tot el patiment personal que això comporta? A més a més, ¿quins valors d'esforç, mèrit i capacitat representa una persona a la que li regalen un càrrec públic vitalici? I no només això, sinó que, a més, li regalen la immunitat (cap responsabilitat penal). ¿És això indicador de maduresa democràtica? Potser això funcionava en l'Edat Mitjana, en l'Antic Règim, on el naixement era un factor clau de discriminació, de privilegis. Però vivim en el segle XXI. Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Punt a favor de la República.
Potser ja és hora que els ciutadans espanyols puguem decidir lliurement sobre la monarquia mitjançant un referèndum amb una pregunta clara i inequívoca. Potser després de més de quaranta anys de democràcia els ciutadans ja som prou madurs per a no necessitar la tutela de cap monarca que ens garantisca l'estabilitat i la prosperitat. Potser ja és hora que seguim l'exemple de la primera potència capitalista d'Europa: La República Federal d'Alemanya. O també l'exemple de la Confederació Suïssa. Els suïssos no tenen un cap d'Estat i, no obstant això, són una de les democràcies més avançades del món.
Primer punt: Argumentació pueril: No sé de quina tortura o calvari parles, pot ser no saps quina cosa significa acceptar ser fidel a un compromís. Ningú obliga Felip a seguir on és si ell així no ho desitja.
EliminaSegunt punt: Estàs segur que no li se exigeix un comportament impecable? Saps quina cosa és el protocol i la neutralitat més escrupilosa? És obsevat i avaluat full time, ha d'anar molt més en compte que un president de república, que si és botat fora encara tindria prebendes institucionals. Per això preferisc un rei com altres paísos del nostre entorn.
Tercer punt: el rei d'Espanya és l´únic rei europeu votat per referendum. Tornes a demostrar falta de coneiximent.
Quart punt: Per supost que un rei té funcions molt paregudes al d'una fallera major, per exemple. Però si no les desempenya ell, cal una altra figura que ho faça: mira per exemple la pompa i boato de la república francesa. Aleshores en eixe sentit perd consistència el teu argument.
Quint punt: recorda què ha passat als països que no han sabut separar la figura representativa de cap d'estat de la executiva de primer ministre. Ahí tens el nazisme i els feixismes,i el que està passant en Bielorússia, Turquia, Brasil... És molt perillos que el cap de l'executiu reba els honors que són propis del simbols nacionals. perquè ell no és un símbol, és un gestor.
Per últim: la República Federal d'Alemanya ha arribat fins on està perquè ha tingut la història que ha tingut: tenen en el seu ADN l'horror del totalitarisme que van protagonitzar en el segle XX. Amb això vull dir que tenen un alt sentit de la responsabilitat i patriotisme que, no t'enganyes, és prou diferent al nostre.
En efecte hi ha gent unida contra la monarquia, però aquesta si no estiguera la rebolica faria d'Espanya un país inviable. Hui per hui la corona s'a convertit en el millor dels símbols per al nostre país, perquè s'ha posat les piles i ha deixat ben enrere formes i comportaments que vosaltres encara voleu fer creure que segueixen igual que abans de 1931.
Perquè ja no vos queden més arguments.
Encara són necessaris més arguments? Bé, ací hi ha més arguments:
EliminaFa anys, quan Felip de Borbó era encara príncep hereu, va visitar una escola. Un xiquet, tot candorós, li va preguntar: "¿Te gusta ser príncipe?" La resposta va ser: "No tengo otra opción." Per tant, el llavors hereu a la corona no era una persona lliure, o almenys ell mateix no es considerava lliure. La qual cosa té lògica: Una renúncia podria complicar una institució pública, la principal institució de l'Estat, que està basada en l'herència biològica. Imaginem, per exemple, que la princesa Leonor no vol casar-se o que no vol tindre fills. Un càrrec públic que exigeix a una persona que siga heterosexual, que contraga matrimoni i que l'obliga a tindre fills. Totes aquestes obligacions no les té cap càrrec públic en una República. La raó és molt senzilla: els càrrecs públics en una democràcia no són una herència familiar. Tothom hi pot accedir. Igualtat d'oportunitats. Si jo volguera ser jutge, sé que hauria d'estudiar Dret i presentar-me a unes oposicions. Si jo volguera ser president del govern, sé que hauria de presentar-me a unes eleccions. Si jo volguera ser rei, què hauria de fer? Entre els 47 milions de ciutadans espanyols segur que hi ha moltes persones més capacitades i amb major vocació de servei públic que Felip de Borbó, a qui li han regalat el càrrec públic, però aquestes persones, capacitades i amb vocació, mai no tindran l'oportunitat d'esdevindre el cap de l'Estat. Volem renunciar al talent? Volem renunciar a la vocació de servei públic? Volem jugar amb la loteria de l'herència biològica d'una família? Puerils trobe els contes de fades, on prínceps meravellosos rescaten princeses bellíssimes. Però ja fa temps que no soc un xiquet. Ja fa temps que soc un ciutadà adult. Vull que els meus representants públics, o bé siguen elegits democràticament, o bé demostren la seua capacitat mitjançant un procés de selecció i que, a més, puguen ser expulsats del càrrec si incompleixen les seues obligacions o si la seua conducta no satisfà els ciutadans a qui representen. Vull els millors representants públics, amb capacitat, vocació i responsabilitat. No vull la loteria genètica d'una família. Ah!, i també vull que se sotmeten al control de la justícia. Jo no vull delinqüents com als meus representants públics. Al cap i a la fi, se suposa que són persones que em representen. A mí em representen el talent, la vocació i la responsabilitat. Arguments puerils?
Mantindre una família reial és car, només cal consultar els pressupostos generals de l'Estat. També és car mantindre un president de la República. Un cap d'Estat és una figura decorativa, cara i innecessària. Ja tenim un president del Govern. Ja tenim uns símbols: l'escut i la bandera. Per tant, no necessitem ni un rei ni tampoc un president de la República. De fet, com he dit adés, els suïssos no tenen un cap d'Estat i, malgrat això, Suïssa, amb tota la seua complexitat lingüística i cultural, és un dels països més democràtics, estables i pròspers del planeta.
ResponEliminaFa temps, un alumne de deu anys li preguntà al príncep Felip de Borbó durant una visita a la seua escola: "¿Te gusta ser príncipe?" I la resposta fou: "No tengo otra opción." Pobre Felip de Borbó. Quant de patiment. Clar que n'hi ha una altra opció. Es diu República.
Els portuguesos, els nostres veïns, l'any 1974, després de dècades de dictadura, aconseguiren la democràcia sense la necessitat ni la tutela de cap monarca. Hui en dia Portugal és una república democràtica.
ResponEliminaEls espanyols, per contra, quatre anys despŕes, l'any 1978, no tinguérem la possibilitat de decidir si preferíem una monarquia o una república. Les dos opcions que foren plantejades als ciutadans espanyols en el referèndum del 6 de desembre de 1978 eren en la pràctica:
-"Sí a la Constitució" (monarquia parlamentària)
-"No a la Constitució" (monarquia dictatorial com a continuació del règim franquista)
En qualsevol de les dos opcions el cap de l'Estat era una persona elegida per un dictador com a successor a títol de rei. No hi havia la possibilitat d'una república.
Potser, hui, més de quaranta anys després, els ciutadans espanyols ja tenim la maduresa que tenen els nostres veïns, els ciutadans portuguesos, des de fa més de quatre dècades, i podem decidir lliurement, sense cap tutela, si volem monarquia o bé república. Democràcia és preguntar als ciutadans, el poble sobirà, què és allò que volen. Article 1.2. de la Constitució.
Aoxò no és cert, i ho saps. Si el resultat havera sigut "no" al referèndum, simplement s'havera tornat a la taula de treball per buscar una nova alternativa. Et concedisc que la gent no tenia la maduresa política d'avui en dia, però sí que hi havia un espírit d'il.lusió i de voler avançar que va permetre tota aquella transformació.
EliminaRecorda que veniem d'on veniem, i la República tampoc va ser capaç de reconduir les greus deficiències que arrastrava Espanya amb anterioritat. Recorda també que la proclamació de la república no va ser fruit d'unes eleccions netes (recompte de vots molt adulterat). A partir d'ahím tú mismo...
L'any 1900 només hi havia 3 repúbliques a Europa: França, San Marino i Suïssa. A hores d'ara només en queden 10. Totes les monarquies que han col·laborat amb règims autoritaris han caigut, excepte una: la dinastia borbònica espanyola, malgrat que va col·laborar amb dos dictadors, Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco.
EliminaCom s'explica aquest cas excepcional en la història europea? La situació l'any 1978 no era idíl·lica. Després de dècades de dictadura, els dirigents acceptaven negociar amb l'oposició democràtica. No fou un derrocament del règim dictatorial com a Portugal l'any 1974. No ho oblidem, això. Les institucions polítiques i les forces militars i de seguretat de l'Estat continuaven en mans dels mateixos. Algú pot pensar que, de sobte, els dirigents d'una dictadura, després de gaudir del poder durant dècades, havien esdevingut demòcrates? Fou una Transició tutelada sota els interessos del règim franquista, que disposava del control de tot l'aparell de l'Estat. L'any 1995 el ja expresident Adolfo Suárez reconeixia en una entrevista, feta per Victoria Prego, que a l'hora d'elaborar la Constitució no volgué convocar un referèndum sobre la monarquia. La raó? L'explica ell mateix: Les enquestes eren contràries a la monarquia. Molts Estats europeus han fet referèndums sobre la monarquia. Espanya, en canvi, no. Suárez va explicar a Victoria Prego la seua estratagema: incloure la monarquia dins de la Constitució per tal d'obligar als ciutadans a validar-la com a eixida del règim franquista. No sembla una actitud molt democràtica. Recordem que els reis Borbons foren expulsats en dues ocasions: Isabel II (1868) i Alfons XIII (1931). Mentre que a Europa anaven desapareixent les monarquies, Espanya era i continua sent-ne l'excepció: Ha recuperat una monarquia i, a més, mitjançant una estratagema poc democràtica.
Hui, el CIS ja fa anys que no pregunta als ciutadans sobre la monarquia. La raó? Segons el seu president, José Félix Tezanos, és un tema irrellevant. Potser soc un ingenu, però trobe que els escàndols de corrupció al voltant de la monarquia espanyola que hem pogut conéixer els últims anys deuen interessar a algú, no són irrellevants. Aquest és el nivell de la democràcia espanyola al segle XXI: L'únic Estat europeu que ha recuperat la monarquia, una institució medieval contrària als principis democràtics, i, a més, els dirigents del qual no volen saber què en pensen els ciutadans.
L'any 1900 només hi havia 3 repúbliques a Europa: França, San Marino i Suïssa. A hores d'ara només queden 10 monarquies a Europa. Totes les monarquies europees que han col·laborat amb règims autoritaris han caigut, excepte una: la dinastia borbònica espanyola, malgrat que va col·laborar amb dos dictadors, Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco.
EliminaCom s'explica aquest cas excepcional en la història europea? La situació l'any 1978 no era idíl·lica. Després de dècades de dictadura, els dirigents acceptaven negociar amb l'oposició democràtica. No fou un derrocament del règim dictatorial com a Portugal l'any 1974. No ho oblidem, això. Les institucions polítiques i les forces militars i de seguretat de l'Estat continuaven en mans dels mateixos. Algú pot pensar que, de sobte, els dirigents d'una dictadura, després de gaudir del poder durant dècades, havien esdevingut demòcrates? Fou una Transició tutelada sota els interessos del règim franquista, que disposava del control de tot l'aparell de l'Estat. L'any 1995 el ja expresident Adolfo Suárez reconeixia en una entrevista, feta per Victoria Prego, que a l'hora d'elaborar la Constitució no volgué convocar un referèndum sobre la monarquia. La raó? L'explica ell mateix: Les enquestes eren contràries a la monarquia. Molts Estats europeus han fet referèndums sobre la monarquia. Espanya, en canvi, no. Suárez va explicar a Victoria Prego la seua estratagema: incloure la monarquia dins de la Constitució per tal d'obligar als ciutadans a validar-la com a eixida del règim franquista. No sembla una actitud molt democràtica. Recordem que els reis Borbons foren expulsats en dues ocasions: Isabel II (1868) i Alfons XIII (1931). Mentre que a Europa anaven desapareixent les monarquies, Espanya era i continua sent-ne l'excepció: Ha recuperat una monarquia i, a més, mitjançant una estratagema poc democràtica.
Hui, el CIS ja fa anys que no pregunta als ciutadans sobre la monarquia. La raó? Segons el seu president, José Félix Tezanos, és un tema irrellevant. Potser soc un ingenu, però trobe que els escàndols de corrupció al voltant de la monarquia espanyola que hem pogut conéixer els últims anys deuen interessar a algú, no són irrellevants. Aquest és el nivell de la democràcia espanyola al segle XXI: L'únic Estat europeu que ha recuperat la monarquia, una institució medieval contrària als principis democràtics, i, a més, els dirigents del qual no volen saber què en pensen els ciutadans.
La democràcia més gran del món, amb més 1.300 milions d'habitants, 2 idiomes oficials i 21 idiomes cooficials, i amb més de 6 religions diferents, no és cap monarquia, sinó una república: La República de l'Índia. Més de 70 anys de democràcia en el país més complex del món sense la necessitat de cap monarca. Maduresa democràtica?
ResponEliminaAngel Sánchez Cárdenas, te dejas muchas cosas en tu réplica:
ResponElimina1.- "El Rey, cuya esposa no podría divorciarse como no fuera de mutuo acuerdo, nos explica la lacra de la violencia de género." Tu razonamiento alucina: ¿Acaso una cosa desautoriza la condena de la violencia de género?
2.- "El Rey, que regaló a su hija el Toisón de Oro cuando cumplió diez años, nos explica la importancia de la educación." Si tienes tiempo, vuelve a escuchar las palabras que le dedicó en ese acto: impecables para un padre que está educando a un hijo (y en este caso nada menos que a la Princesa de Asturias).
3.- "El Rey, a quien un hijo no podría demandar legalmente alimentos, nos explica la importancia de la solidaridad familiar." Otra vez te pierde tu obcecación: una cosa no desautoriza a la otra.
4.- "El Rey, que no podría ser demandado si tuviera hijo extramatrimonial para que se declarara filiación, nos explica valores familiares." No conozco los detalles legales para ese supuesto, pero si las consecuencias éticas que significaría romper su palabra. Le va el título en ello. Por tanto está màs obligado que cualquier otro de nosotros. Y él lo sabe.
5.- "El Rey, amigo él y su Familia de la Familia Real saudí, nos explica lo importantes que son los valores democráticos." Recuerda, Ángel: 'ser amigo de' no significa compartir o dar pábulo a las convicciones denigrantes. Hay una cosa que se llama diplomacia, y todos los gobernantes del mundo la practican. Se trata de estar a la altura de las circunstancias, y este rey rlo está.
6.- "El Rey, que pudo reinar tras tramitarse una ley orgánica completa en ocho días, nos explica el respeto a la ley." Hubo referéndum. El modelo propuesto era semejante (o mejor) que el resto de las monarquías europeas: era una buena solución para hacer de España un país democrático, próspero y moderno.
7.- "El Rey, cuya hermana Cristina no ha renunciado a sus derechos dinásticos, nos explica las virtudes de la lucha contra la corrupción." Ya no te acuerdas de lo que le ha pasado a ls familia de su familia, las decisiones sobre su padre.
8.- "El Rey, que tiene parientes directos, sin cargo institucional, aforados, nos explica las virtudes de la igualdad." Bien: ahí están los legisladores. Que intervengan, porque él no es competente. Y de nuevo confundes las premisas para sostener tu tesis.
9.- "El Rey, cuyo patrimonio personal y el de su Familia no están sometidos a transparencia, nos explica las virtudes de la transparencia." Yo creo que sí que hay transparencia, por lo menos mucha más que en 1975, aunque se puede mejorar.
10.- "En un AUSTERO salón, un AUSTERO rey, nos habla de AUSTERIDAD." ¡Bravo pues: de eso se trata la austeridad!
00.- RESUMIENDO: creo que tu largo texto no justifica tus reproches en absoluto. El discurso del rey ha estado impecable, y ha respondido a todas las espectativas que los que sabemos oir y entender teníamos.
Que 2021 cumpla los deseos que el rey ha compartido con todos nosotros: sería lo mejor para España.
Analitzem quin és el treball del rei d'Espanya segons la Constitució:
ResponElimina-Signar les lleis que aproven les Corts Generals.
¿Cal que algú firme una llei que ja ha estat aprovada?
-Proposar un candidat a la presidència del Govern.
¿Això no podria fer-ho el president del Congrés, igual que ho fan els presidents dels parlaments autonòmics?
-Dirigir les forces armades.
¿Això no podria fer-ho el ministre de Defensa?
-Viatjar, saludar autoritats i lliurar premis.
¿Això no podrien fer-ho el president del Govern i els ministres?
-Pronunciar discursos que han d'estar avalats pel Govern.
És a dir, el rei no pot dir lliurement allò que li vinga en gana, sinó només allò que li autoritze el Govern.
Llavors, ¿per què no pronuncien eixos discursos (Nit de Nadal, lliurament de premis, etc.) el mateix president del Govern i els seus ministres? De fet, els presidents autonòmics pronuncien un discurs en el dia de Cap d'Any.
Vistes les funcions del monarca, és natural plantejar-se la pregunta: ¿És necessari mantindre amb els diners dels contribuents, sense escatimar luxes: la vivenda, la manutenció, el transport, la seguretat i la formació acadèmica d'una persona i també dels membres de la seua família per tal de d'exercir eixes funcions?
A més a més, ¿són propis d'una societat democràtica els privilegis en exclusiva per a una persona i la seua família?:
-Càrrec hereditari (sense cap procés de votació ni de selecció, concurs d'oposicions, etc.). Ni el mèrit ni la capacitat no són valorats.
-Càrrec vitalici (sense cap procediment d'expulsió del càrrec en cas de cometre errors). L'esforç no és valorat.
-Immunitat (cap responsabilitat penal). Per exemple, ¿un hipotètic monarca que practicara la pederàstia no tindria cap sanció? ¿O un monarca que participara en la conspiració d'un colp d'Estat?
¿Tots eixos diners que costa de mantindre un cap d'Estat i la seua família no podrien dedicar-se a tantes necessitats com té la nostra societat?
¿Què pensarien els fallers si el càrrec honorífic de Fallera Major de València fora hereditari dins d'una determinada família en exclusiva? D'altra banda, els jutges, per tal de ser neutrals, ¿haurien d'accedir al càrrec de manera hereditària? ¿Seria això democràtic?
Conclusió: Mantindre una família reial, i també un president de la república, és una enorme despesa supèrflua. A banda d'això, els privilegis reials no són propis d'una societat democràtica, sinó més bé de l'Edat Mitjana.
Tu saps qui és Hitler, Mussolini, Franco, i tanta gent de paísos autoritaris. En tots ells els caps d'estat tenen funció executiva, i per això el primer qe fan és assegurar-se de què serà més i més difícil ser renovats, o qüestionats.
EliminaUna forma d'acceptar estes coses és que, quan en països desenvolupats i democràtics no tenen cap problema de mantindre una cap d'estat amb funcions simbòliques, és que serà per alguna cosa.
Ningun rei modern actual és com tu dius, més propi de l'època de Robin Hood o dels Tres Mosqueters. No ens vullgau fer creure tal cosa, perquè vosaltres tampoc us la creeu (espere).
Busqueu altres arguments.
En una democràcia necessitem la parafernàlia d'un cap d'Estat? A qui li agrada la pompa? Potser als nostàlgics de l'Antic Règim? Se suposa que la democràcia és una forma de govern col·lectiu. És necessari el culte estatal a un individu en una democràcia? És necessari retre honors a un individu com a cúspide de l'Estat? Som una col·lectivitat subordinada a una persona i a les seues idees?
EliminaSostinc, com he argumentat més amunt, que la figura del cap d'Estat és innecessària. És un element estrany que es contraposa als tres poders de l'Estat: Executiu (govern), Legislatiu (parlament) i Judicial (tribunals). Si, a més a més, el càrrec és hereditari i vitalici, i té immunitat penal, no pot ser més alié al sistema democràtic que hauria de representar.
L'argument que la República com a forma d'Estat ha fracassat dues vegades a Espanya no se sosté per una raó molt òbvia i molt senzilla: Hi hagué dues Repúbliques perquè dues vegades va fracassar la monarquia. La tendència democràtica a Europa és suprimir les monarquies, no restaurar-les, però sembla que Espanya "is different". Volem renunciar a ser, almenys, com la República Federal d'Alemanya? No tenim ambició democràtica?