Sospirs de la Memòria. L'Hort de Brines.

L'Hort de Brines estava al final del carrer Sant Vicent d'Oliva, a l'altra part de l'ermiteta i donant al camí vell de Gandia. Allí ma mare em contava que Paco "era un xiquillo negret", amb un parar més de sa mare, Maria la Bañona. El seu germà major Pepito en canvi era més com son pare don José. 

A aquella finca s'entrava per allí a través d'una gran porta de ferro. Tenia també una paret que donava al Carrer Cantereria que estava atapeïda de rosers i gesmilers, i moltes vegades quan les senyoretes de la família anaven allí tenien molt de gust de fer-se uns rams de flors preciosos, em dia ma mare. Els meus uelos tenien vaques, portaven la millor llet d'Oliva a moltes cases, i per això tenien amb ells una certa relació de confiança que va fer possible que, quan la primera penicilina va arribar al poble per a tractar un dels tios del poeta, li la facilitaren també a mon tio Salvador que, malauradament, no va poder sobreviure a les ferides de metralla de la guerra. Muigué als 35 anys. Un servidor no ha arribat a conéixer-los, però sí que recorde jugar amb els meus cosins i altres xicons en aquell hort on s'alçava, en mig dels tarongers ben treballats, un kiosk preciós de trencadís i ferro forjat que després vaig saber que era d'estil modernista. Tot indicava que aquelles terres, al costat del Camí Vell de Gandia, eren d'una família rica i culta. Hui són un trist solar on aparquen els cotxes que no caben als carrers estrets d'eixa part del poble...

Hauré de llegir a Paco Brines, Premio Cervantes 2020; segur que entre les seues línies trobaré un poquet d'aquells temps que queden tan lluny ja.

23 Poemas de Brines